dilluns, 25 de novembre de 2013

El cuadrat “màgic” del R Madrid: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza

El cuadrat: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza
Així és com anomeno el sistema que es va crear per a controlar i segrestar el futbol a Espanya durant quasi cinc dècades, des de 1943 amb l’accés a dit de Santiago Bernabeu a la presidència del R Madrid fins al 1990 quan José Plaza finalment va abandonar el seu càrrec de President del Colegio Nacional de Árbitros.
 
El primer, perquè va ser el dictador que va permetre que membres dels estaments esportius, econòmics i polítics, estiguessin al servei del club blanc via la teranyina d’interessos que va anar teixint primer Bernabéu, i a partir dels 50’s Raimundo Saporta.
 
Santiago Bernabéu va ser nomenat president al 1943, i no hem d’oblidar qui era el seu màxim protector: el Tinent General Agustín Muñoz Grandes, Comandant en cap de la División Azul, Jefe de la Casa militar de Franco, i antic ministre del Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, del qual depenia la Delegación Nacional de Deportes del General Moscardó.
 
El primer gest de Bernabéu cap a l’estament militar franquista, va ser nomenar President d’Honor del club al Tinent General Sáenz de Buruaga, de trist record per diversos fets durant la Guerra Civil, i crear una Junta directiva amb lligams directes amb el Règim, com entre altres:
  • Vicepresident 1er el Tinent Coronel Cárcer Disdier (ajudant de Muñoz Grandes a la División Azul)
  • Vicepresident 2on Francisco Gómez de Llanos, Director General d’Hisenda, i posterior Ministre d’Hisenda quan es va resoldre el Cas DiStéfano.
  • Vocal: Pedro Méndez, president de la Comisaria d’Urbanisme de l’Ajuntament d Madrid, per a endegar sense cap problema la construcció del nou Chamartin;
  • Més algún Procurador a Cortes, etc.
 
Amb aquests lligams directes amb el poder polític, és fàcil entendre com van poder construir el nou Chamartín a mitjans dels anys 40’s, i moure tots els fils, Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, DND, Instituto Español de Moneda Extranjera, etc per a boicotejar l’arribada de DiStéfano al Barça, i que via les pressions polítiques acabés al R Madrid, tot i que inicialment tal com deia el document de Sancho Dávila President de la FEF que van descobrir fa uns messos el periodistes Xavier G.Luque, Jordi Finestres i Sid Lowe, “el contrato entre Millonarios de Bogotá y el R Madrid es papel mojado”.
 
A partir de aleshores res va tornar a ser igual, fins que van començar a desapareixer els membres del cuadrat “màgic”, Franco al 1975, Bernabéu al 1978, Saporta al 1978 tot i que de forma testimonial al 1985 va tornar-hi amb Mendoza, i finalment Plaza al 1990.
 
El Barça dels 50’s va aguantar, lluitar i triomfar a Espanya, però es va veure ofegat per la histèrica campanya mediàtica muntada per la premsa i el Règim al voltant de les “àmfores” d’Europa del R Madrid, i que avui en dia encara dura, donant un valor reprentatiu de l’Espanya franquista a una competició de 7 partits per davant de la Lliga que en tenia 30 partits.
 
El problema que va tenir el Barça a començaments dels anys 60, va ser la incapacitat de renovar un magnífic equip que s’havia fet gran (Ramallets, Kubala,…), per la greu crisi econòmica derivada de la construcció del Camp Nou, que fins i tot ens va obligar a vendre a Luís Suarez a l’Inter de Milà, mentres esperàvem la requalificació dels terrenys del Camp de Les Corts, que es va anar allargant fins a on als polítics van voler.
 
Quan finalment el Barça va poder eixugar el problema econòmic, i encarar el futur esportiu, al 1967 es va produir l’accés a la presidència del Colegio Nacional de Árbitros de José Plaza, el qual va dirigir en diferents etapes fins al 1990.
 
Aleshores es pot comprobar la paradoxa de que en les 13 temporades, dividives en tres periòdes 67-70, 75-80 i 85-90 on Plaza designava en solitari, el R Madrid va guanyar 11 Lligues i 2 l’At Madrid, i el Barça cap.
 
Que en els 10 anys entremig 70-75 i 80-85, on o no era president o no va designar en solitari perquè la RFEF li va posar un control, “curiosament” els títols de Lliga van estar repartits entre R Madrid, FC Barcelona, R Societat i At.Club Bilbao amb dos títols cadascun, més un l’At. Madrid i un el València.
 
I des de que Plaza va abandonar definitivament el càrrec al 1990, ara ja fa 23 anys, es veu com tant Barça i Madrid guanyen lligues, però el Barça és l’equip que n’ha guanyat més amb un total de 12, per 7 de l’equip blanc.
 
L’estudi del números finals, des de la mort del dictador Franco, primer vèrtex del cuadrat “màgic” del R Madrid el 20 de novembre de 1975 ara ha fet 38 anys, ens dona que el Barça ha anat equilibrant el palmarés poc a poc després de dècades plenes d’injustícies.
 
Des del 1975, el Barça ha guanyat un total de 49 títols oficials per 39 del R Madrid.
 
FCB: 13 Lligues, 4 Champions, 4 Recopes, 4 Supercopes d'Europa, 2 Mundials de Clubs, 9 Copes, 11 Supercopes d'Espanya i 2 Copes de la Lliga
 
RM: 16 Lligues, 3 Champions, 2 Uefas, 1 Supercopa d'Europa, 2 Intercontinentals, 5 Copes, 9 Supercopes d'Espanya i 1 Copa de la Lliga
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins   @qmolins

@uncritvalent_of

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
 

dimarts, 12 de novembre de 2013

L’oficialitat de Copa de Fires 1955-1971 i el palmares del Barça

Sir Stanley Rous President de la FIFA entrega la Copa de Fires. Setembre 1971
A començaments de 1955, es va produir un dels errors històrics del FC Barcelona, quan va rebutjar la invitació del periodista Carles Pardo, corresponsal del diari francès L’Equipe a Espanya, per a participar en les reunions fundacionals per a crear una nova competició europea de clubs.
 
En aquells anys a Europa es jugaven entre altres, la Copa Mitropa que es disputava entre paisos centreeuropeus i la Copa Llatina que disputaven els campions de les lligues de Portugal, França, Italia i Espanya, i de la qual el Barça havia guanyat en dues edicions.

La idea inicial d’aquesta nova competició, va ser de Gabriel Hannot editor de l’Equipe al desembre de 1954, però al plantejar-ho a la recent creada UEFA, aquesta no va fer-ne cas perquè la FIFA ja estava inmersa en la creació d’una altra competició destinada a enfrontar a equips de les ciutats europees organitzadores de Fires Internacionals Mostres.

En aquells mesos que van del desembre de 1954 al març del 1955, amb el “robatori” de DiStéfano ja perpetrat al setembre de 1953, i tot i que el R Madrid havia guanyat la darrera lliga 1953-1954 després de 30 anys de sequera, el Barça era un club amb el prestigi futbolístic internacional intacte.

Els respresentants del Barça no van creure en una competició pensada i auspiciada per un diari esportiu per a vendre més exemplars  als mesos d’hivern, i es van decantar i donar suport juntament amb l’Ajuntament de la ciutat, a la competició  que impulsava la FIFA.

A començaments d’abril de 1955 es van celebrar les primeres reunions per la creació de la Copa d’Europa, i pocs dies més tard, el 18 d’abril del 1955 la FIFA ja anunciava la creació de la Copa Internacional de Ciutats en Fires, impulsada per un Comité integrat entre altres pel Vicepresident de la pròpia FIFA, el Secretari general de la FA d’Anglaterra, el President de la FIGC d’Itàlia, etc.

O sigui que no es pot negar, com fan cert periodistes de la “caverna madridista”, sobretot des de que el FC Barcelona als darrers 30 anys ha anat superant en títols al “seu” R Madrid, l’oficialitat de la Copa de Fires, només perquè la UEFA no la reconegui com una competició seva, tot i que en les seves tres darreres edicions si que ja se’n va ocupar de l’organització.

El Mundial de Clubs de la FIFA, que el Barça ha guanyat dos cops darrerament, tampoc surt reflexat en el palmares UEFA del Barça, i ben oficial és.

En la web de la UEFA, en l’apartat on explica la història de la nova UEFA Europa League (clicka per veure-ho), en els tres primers paràgrafs es fa completa referència histórica a la Copa de Fires, fins i tot anomenant-la justament, com la precursora de l'antiga Copa de la UEFA (1971-2009)

Per tant, en la web de la UEFA (clicka per veure-ho), al Barça se li reconeixen les 4 Copes d’Europa, les 4 Recopes i les 4 Supercopes d’Europa; i el canvi no les 3 Copes de Fires, ni els 2 Mundial de Clubs guanyats, al ser competicions que no va organitzar.

En canvi en la web de la FIFA (clicka per veure-ho), el palmarés del FC Barcelona si que apareix intacte (bé faltaria actualitzar la darrera Supercopa d’Espanya d’aquest estiu), i no recull les Copes Llatines (2), la Copa de la Lliga (1), ni les Copes Eva Duarte antiga Supercopa d’Espanya (3).

És remarcable, que amb el canvi de nom de la competició, al fer-se càrrec total de l’organització la pròpia UEFA, passant de Copa de Fires a Copa de la UEFA, al setembre de 1971 es va jugar un partit per a entregar en propietat el trofeu, entre el primer guanyador de la competició al 1958 i el darrer al 1971.

Aquesta finalíssima de la Copa de Fires la va guanyar el Barça al Leeds United per 2 a 1, i la Copa (Trofeu Noel Beard) va ser entregat a la gespa del Camp Nou al capità del Barça Joaquim Rifé, com es pot veure a la foto, pel propi President de la FIFA i  impulsor de la competició al 1955 Sir Stanley Rous.

I el palmares històric total, ja dona una avantatge al FC Barcelona sobre el R Madrid de 83 títols a 78.

Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Foto: Arxiu FCB www.fcbarcelona.cat

Enlace al artículo en castellano en el Diari d'Opinió 50x7  CLICKA AQUÍ

Enlace al article en català al Diari d'Opinió 50x7 CLICKA AQUÍ