Barcelona 92 i Saporta, el poder madridista

Franco va morir al Novembre de 1975, però molts franquistes/madridistes el van sobreviure més anys incrustats als diferents estaments esportius, com José Plaza al Colegio Nacional de Árbitros fins l’any 1990, i fins avui en dia com l’Alfredo Florez al Comité de Competició.

.

Començo aquest escrit així, per a explicar la següent història sobre el:poder madridista:

.

Molta gent desconeix que per a les Olimpiades de 1972, en la que va ser escollida la ciutat de Múnic, el poder franquista, l’Ajuntament de Madrid i el Comité Olímpic Español, es van aliar per a saltar-se la proposta inicial, ferma, coherent i ben preparada de la ciutat de Barcelona, i presentar Madrid com la ciutat candidata a la votació que es va realitzar a Roma a l’any 1966.

.

El COE per a poder designar a Madrid com a ciutat cantidata pels JJOO del 1972 en comptes de Barcelona, va convocar d’urgència una reunió sense indicar a l’Ordre del dia que es votaria entre les ciutats de Barcelona i Madrid, pel dia 24 de desembre de 1965, i a la qual els principals membres catalans del COE no hi podien assistir.

.

En Juan Antonio Samaranch un dels membres principals del COE i representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes i principal valedor de la candidatura de Barcelona, era a Austràlia amb l’equip de Copa Davis, i altres membres catalans del COE també eren de viatge o van ser advertits de que era una reunió sense importància.

.

Vist el resultat de la mateixa, el rebot català va ser important, fins i tot va haver dimissions, però es clar a l’any 1966 poca queixa pública es podia fer.

.

http://olimpismo2007.blogspot.com.es/2007/12/candidaturas-olmpicas-espaolas-v-madrid.html

.

Doncs bé, Samaranch en va prendre bona nota, i poc temps després de ser escollit President del Comité Olímpic Internacional a l’any 1980, va voler recuperar la idea de que Barcelona pugués organitzar uns Jocs Olímpics.

.

La idea, segons explica en Julián García Candau al seu llibre “Madrid-Barça, Historia de un desamor” (1996), passava per a parlar, explicar i convencer a certs estaments i mitjans de Madrid, amb anterioritat a que l’Ajuntament de Barcelona fes oficial la voluntat de presentar la candidatura.

.

O sigui que Samaranch amb l’experiència viscuda al 1965 va traçar un pla, que consistia en tenir-ho tot lligat per a evitar una reacció negativa a Madrid, i va demanar ajuda per a portar-lo a bon port a una de les persones amb més influències i que millor havia vellugat els fils de l’esport a Espanya durant més de 30 anys per a beneficiar al Real Madrid a tots els nivells (nacionalització de jugadors de futbol i basket, retransmissions TV, etc.), al seu amic Raimundo Saporta.

.

Candau explica que en una reunió feta a la seu de la FIBA al Carrer Serrano de Madrid, se li va demanar a Saporta que intercedis sobretot davant de premsa de la capital per a que no reaccionessin de forma negativa al moment que es fes pública la voluntat de Barcelona de presentar la candidatura.

.

I Saporta va fer molt bé la feina que li havien encarregat, donat que tots els mitjans de comunicació, per la raó que fòs, van ser complaents amb la idea engegada per Barcelona i no van mostrar cap tipus de confrontació.

.

Ja és curiós que per a evitar problemes i realitzar un dels somnis més importants que ha viscut Barcelona, també s’hagués de passar per Madrid i per la gestió d’una de les persones que més van contribuir durant anys a que es beneficiès en tots els àmbits al Madrid (i per tant perjudiqués al Barcelona); i com a recordatori final dir que va ser qui va signar el contracte il.legal amb el Millonarios de Bogotà que validar la RFEF, i que va servir per a robarnos a Distéfano.

.

Salut  i Visca el Barça

Quim Molins
.
Enlace castellano clicka aquí