 |
| Sala de Juntes del RM |
L’enèssima patada del Madrid a les urnes per a escollir president s’ha consumat, el Sr.Pérez ha estat “proclamat” sense oposició Presidente del Real Madrid segons manen uns Estatuts modificats a mida, i aprovats fa un any per un madridisme enlluernat pels magnífics èxits esportius de l’equip (modo ironia On), on per a ser precandidat has de tenir una antiguitat de 20 anys de soci i presentar d’entrada un aval personal d’uns 75 milions d’euros, l’equivalent al 15% del pressupost del club.
La broma de les eleccions al Real Madrid ve de lluny, si considerem que Santiago Bernabéu, col.locat a dit pels seus amics a la presidència al 1943, es va passar fins a la seva mort al 1978, 35 anys sense afrontar un sol procés electoral ja fos de compromissaris o de socis.
Per a comparar amb el Barça, només cal veure que durant aquests 35 anys de Bernabéu al Madrid on la democràcia era semblant a les eleccions que es produien a Procuradores a Cortes por el tercio familiar, al Barça almenys Miró-Sans al 1954, Llaudet al 1962, Montal 1969 i Núñez al 1978, i les seves respectives reeleccions van ser votades a les urnes per compromissaris o pels socis.
Al 1978, la primera oportunitat q va tenir el Real Madrid de convocar eleccions universals entre els seus socis, ja se’n va ocupar en Raimundo Saporta, un demòcrata de tota la vida (continua modo ironia On), de convencer als candidats que lo millor era que es deixessin estar d’aixó de que els socis puguin votar, i que s’ajuntessin en una sola candidatura.
O sigui Luis de Carlos va succeir a Bernabéu sense passar per les urnes, però es que a ell al 1985 el va succeir Ramón Mendoza també sense eleccions i a aquest, el va succeir al 1995 via cop d’estat intern Lorenzo Sanz. No direu que tot plegat no és espectacular.
Es clar que quan el socis del Madrid han pogut votar tampoc és que la cosa hagi anat molt bé, donat que tots els processos sempre han estat tacats per l’ombra de la manipulació, arribant al punt de judicialitzar les del 2006 on va guanyar Ramón Calderón amb l’esperpent de l’anular el vot per correu.
Vot per correu que va ser sospitòs a la reelecció de Ramón Mendoza enfront Florentino Pérez al 1995, on el vot presencial el va guanyar Florentino, però al sumar els vots de les saques de Correus, Mendoza va conseguir la presidència.
I a les del 2000 amb l’efecte Figo inclòs, Lorenzo Sanz guanya el vot presencial i al sumar els vots de les saques de Correus, Florentino va conseguir guanyar.
No direu que
tot plegat no és espectacular.
La broma de les eleccions al Real Madrid ve de lluny, si considerem que Santiago Bernabéu, col.locat a dit pels seus amics a la presidència al 1943, es va passar fins a la seva mort al 1978, 35 anys sense afrontar un sol procés electoral ja fos de compromissaris o de socis.
Per a comparar amb el Barça, només cal veure que durant aquests 35 anys de Bernabéu al Madrid on la democràcia era semblant a les eleccions que es produien a Procuradores a Cortes por el tercio familiar, al Barça almenys Miró-Sans al 1954, Llaudet al 1962, Montal 1969 i Núñez al 1978, i les seves respectives reeleccions van ser votades a les urnes per compromissaris o pels socis.
Al 1978, la primera oportunitat q va tenir el Real Madrid de convocar eleccions universals entre els seus socis, ja se’n va ocupar en Raimundo Saporta, un demòcrata de tota la vida (continua modo ironia On), de convencer als candidats que lo millor era que es deixessin estar d’aixó de que els socis puguin votar, i que s’ajuntessin en una sola candidatura.
O sigui Luis de Carlos va succeir a Bernabéu sense passar per les urnes, però es que a ell al 1985 el va succeir Ramón Mendoza també sense eleccions i a aquest, el va succeir al 1995 via cop d’estat intern Lorenzo Sanz. No direu que tot plegat no és espectacular.
Es clar que quan el socis del Madrid han pogut votar tampoc és que la cosa hagi anat molt bé, donat que tots els processos sempre han estat tacats per l’ombra de la manipulació, arribant al punt de judicialitzar les del 2006 on va guanyar Ramón Calderón amb l’esperpent de l’anular el vot per correu.
Vot per correu que va ser sospitòs a la reelecció de Ramón Mendoza enfront Florentino Pérez al 1995, on el vot presencial el va guanyar Florentino, però al sumar els vots de les saques de Correus, Mendoza va conseguir la presidència.
I a les del 2000 amb l’efecte Figo inclòs, Lorenzo Sanz guanya el vot presencial i al sumar els vots de les saques de Correus, Florentino va conseguir guanyar.
Salut i Visca el Barça
Quim Molins
Enlace al castellano: CLICKA AQUÍ
Foto: www.realmadrid.com
11 comentaris:
jajaja...molt bé Kim!! (modo ironia: off)
Molt bo! Gràcies Joaquim. Realment després dels Mendoza, Sanz, Martín era lògic que no tingui rival.
Francamente, es ridículo.
La paraula "Elecciones" a la PPB (Put.. Peste Blanca)és Benze..bú jajaja
El Madrid funciona com un patriarcat, amb el papa Floren al cap d'amunt.
El Madrid es así, pues mejor para nosotros los culés.
Pero si no han habido. Han sido unas eleciones al estilo Juan Palomo yo me lo guiso yo me lo como
Pels madridistes és molt preocupant que no hi hau ni una sola alternativa a Florentino en un club tant gran.
Es un club de cartera!!!!
Solo acceden los hiperarchimillonarios.
No es un club de futbol. Es una empresa.
Ja ja ja, ets un historiador pefecte!!
Demócratas de toda la vida. si ....
Publica un comentari a l'entrada