70 anys d’ajuts estatals al Real Madrid

Foto: Història oculta del Real Madrid (2013) de Carles Torras

Segons ha informat el diari anglès The Independent (clicka aquí), la Comissió Europea en el marc de l’anomenat Fair Play Econòmic, ha iniciat una investigació sobre possibles ajuts públics il.legals al Real Madrid.

 

La veritat és que molts pensem que la financiació estatal, legal o no, al Real Madrid ha estat una pràctica habitual des de diverses administracions i organismes públics, a partir de l’arribada a la presidència del club de Santiago Bernabéu al 1943, i portada a l’extrem durant la presidència de Florentino Pérez.

 

Els primers ajuts, segons explica Relaño al seu llibre “Nacidos para incordiarse”, van consistir en les facilitats per a comprar els terrenys on aixecarien el Nuevo Chamartín. Van fer unes valoracions econòmiques favorables d’uns terrenys expropiables i van cobrar per la cessió dels metres quadrats que afectaven al vell camp, per a urbanitzar els nous carrers, a l’Ajuntament de Madrid.

 

En Carles Torras al seu llibre “La historia oculta del Real Madrid” descobreix el pagament via la DND, de quasi un milió de pessetes, l’any 1957, per a financiar l’obra de la il.luminació del Estadio Bernabéu.

 

El següent organisme públic disposat a “ajudar” va ser TVE, que des de començament dels anys 60 i al llarg de quasi dos dècades, pagava un milió de pessetes al Real Madrid per cada retransmissió que li fes de futbol o bàsket. Curiosament, la resta de clubs no cobraven sinó que havien de pagar.

 

També hi ha altres ajuts puntuals, com aquella publicitat d’Iberia a l’equip de bàsket dels anys 80, o el recent Visit Spain ministerial.

 

El problema actual prové de 1996, on per a solucionar que s’havia permès al Real Madrid a començaments dels anys 90, aixecar part de l’ampliació realitzada, sobre terreny públic, es va signar un Pla Especial revaloritzant uns terrenys, entre Ajuntament i Club.

 

Les quatre torres d’accés al tercer anfiteatre, així com part de la projecció vertical de l’ampliació, quedaven fora dels terrenys propietat del Club, i aquest a més, no va construir el pàrking al qual s’obligava.

 

La financiació estatal, legal o no, al Real Madrid ha estat una pràctica habitual

 

Entremig tenim l’escandalosa requalificació de la Ciudad Deportiva, on d’uns terrenys tipificats d’equipaments i comprats a l’any 1960, l’Ajuntament i la Comunitat li van donar al Madrid més de 150.000 m2 de superfície edificable, i aconseguir així més de 500 milions d’euros: Pelotazo!

 

I ara volen aconseguir que els terrenys municipals de la Castellana, expropiats per a vials, es transformin per l’actuació del poder públic municipal i autonòmic en part de l’ampliació del nou Bernabéu.

 

Salut i Visca el Barça

 

Quim Molins

 

Enlace al castellano clicka aquí 

El paper del Régimen al Cas Di Stéfano

La Vanguardia 30/7/1953

Sempre he pensat que tots aquells que li retreuren al Barça alló de: “No hay que mezclar política y deporte”, van ser els primers a barrejar-ho i d’una forma descaradara cap el cantó madridista.

 

El passat 25 de febrer del 2013, el periodista Xavier G.Luque va publicar a La Vanguardia, després d’una investigació amb Jordi Finestres i Sid Lowe, la trobada d’uns documents que proben com la política via la Delegación Nacional de Deportes, va entrar en de ple en el Cas Di Stéfano, fent actuar al Ministerio del Movimiento per a posar els primers entrebancs, i dificultar així el seu fitxage pel Barça.

 

Sense aquesta intervenció política no s’enten la ressolució final, fent que el jugador argentí acabés al R.Madrid, donat que una carta de data 17 d’agost de 1953 de Sancho Dávila President de la RFEF al Teniente General Moscardó, explicava que el contracte signat entre Millonarios de Bogotà i el Madrid era “papel mojado”.

 

Però com la RFEF penjava de la DND del Teniente General Moscardó, i aquesta del Ministerio de la secretaria general del Movimiento, en mans de la Falange Española, la Federació sense escrúpuls va canviar d’opinió.

 

També van actuar altres madridistes de diverses institucions com el Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME), on el seu Director General Manuel Vila ja era directiu del Madrid des de 1946, i el club al Consell de Ministres de Franco hi tenia dos persones clau amb una relació directa i personal:

- El Ministro del Ejército el General Agustín Muñoz Grandes, amic personal de Bernabéu i exministro del Movimiento;

 

- i el Ministro de Hacienda en Francisco Gómez de Llanos, directiu de la 1ª junta directiva del R.Madrid de Bernabéu;

La junta directiva de la RFEF estava composada per 14 membres i d’aquests n’hi havia un mínim de 7 amb un “currículum” sospitós.

-          President Sancho Dávila, falangista

-          Vicepresident 2on: Agustín Aznar Genner, Falangista, Voluntari de la División Azul i Procurador a Cortes

-          Tresorer: Manuel Motero Valle, Falangista i Procurador a Cortes;

-          Vocal: Mariano Gómez Zamaolla: General del Exèrcit d’Infateria;

-          Vocal: José Antonio Pascual López-Quesada, madridista declarat:

I la gran traca final els:

-          Vocal: Miguel Moscardó Guzman, militar i FILL del Teniente General Moscardó

-          Secretari: Fernando Esquivias Franco, militar i GENDRE del Teniente General Moscardó;

 

Algú creu que amb aquests personatges, que endefinitiva van canviar el rum de la història del futbol a Espanya, el Barça tenia alguna possibilitat?

La Vanguardia,25 de febrer del 2013  CLICKA Pag-1 i CLICKA Pag-2

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

 

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

1943, la primera junta “franquista” de Santiago Bernabéu

Diari ABC 16 setembre de 1943

L’accés que dona internet a la informació, s’ha convertit en un enemic de la història del Real Madrid, perquè ens permet confirmar l’estreta, continuada i profitosa relació del R Madrid amb el règim franquista.

Fa unes setmanes vaig explicar la relació de Bernabéu amb el General Muñoz Grandes, iniciada a la Guerra Civil i que es va fer més estreta a partir de 1943 quan aquest va tornar del front de Rússia i es va incorporar com a Jefe de la Casa Militar de Franco.
 
Amb Muñoz Grandes establert a Madrid, es va produir relleu de la directiva del Madrid per l’escàndol de l’11-1 de Copa a Chamartín, i el posterior nomenament al setembre de 1943 de Santiago Bernabéu com a president del club.
 
A partir d’aquest nomenament comença la veritable relació del R Madrid amb el poder central, quan per a guanyar-se els favors del règim franquista i treure’n un profit pel Club, Bernabéu nomena directius a personatges amb poder de les “altes esferes” militars i falangistes i amb influència política real.
 
La 1a junta de Bernabéu presentada al setembre de 1943, tenia com a homes connectats al poder, a:

- Vicepresident 1er al Teniente Coronel d’Infanteria Fernando Càrcer Disdier, que havia estat ajudant del General Muñoz Grandes a la División Azul;

- Vicepresident 2on a Francisco Gómez de Llanos, Director General d’Hisenda, i posterior Ministre d’Hisenda (1951-1957), quan es va tractar el Cas Di Stéfano;

- Secretari: Luís Ávila, Notari amb grans lligams amb l’estament militar, amb la Guàrdia Civil i amb l’Ajuntament de Madrid;

- Tressorer: Luís Corrales, Interventor de la Dirección General del Tesoro y Deuda Pública, i Jefe Superior de l’Administración del Cuerpo Pericial de Contabilidad del Estado; Clau per la financiació del futur nou Chamartin;

- Vocal: Francisco Aylagas, Director General de Prisiones (1945) i Procurador a Cortes (1946)

- Vocal: Pedro Méndez, Arquitecte i Presidente de la Comisaria de Urbanismo de l’Ajuntament de Madrid, clau per les expropiacions, permisos, etc per la construcció del nou Chamartin

- Etc

I el primer gest de Bernabéu va ser, segons Eduardo González Calleja historiador triat per Florentino Pérez per a dirigir la Historia oficial del Real Madrid publicada pel centenari, nomenar President Honorari del club al Teniente General Eduardo Saenz de Buruaga, Gobernador Militar de Madrid i amic personal de Franco.

 
Algú encara s’atreveix a negar la relació directa i estreta entre el Madrid i el Franquisme?

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano clicka aquí 

El factor Plaza: Els àrbitres desequilibren el palmarès

Per entendre la diferència, encara existent de titols de lliga entre R.Madrid i FC Barcelona, hem de tenir en compte una sèrie de factors distorsionadors que han alterat i influït en el resultat final dels campionats durant dècades.

Al meu entendre hi ha tres factors, que sumats als errors propis de gestió, fan que avui en dia encara hi hagi una diferència considerable entre el número de títols de lliga entre el Barça (21) i el Madrid (32), però que tendeix a equilibrar-se:

- La resssolució del Cas Distéfano;
- La greu crisi econòmica, per la construcció del Camp Nou;
- L’actuació de Plaza al capdavant del Colegio Nacional de Árbitros (CNA);

Avui em centro en el tercer factor, el resultat de l’actuació de José Plaza al llarg dels 13 anys en que va dessignar en solitari els àrbitres dels partits, en comparació amb els 10 anys entremig, on no era President del CNA o no va designar en solitari.

I finalment, que ha succeït un cop Plaza va plegar definitivament al 1990.

Doncs bé, de les 23 temporades que van des de 1967 al 1990, hi ha dos periodes de 5 anys on, o no era el President del CNA perque havia dimitit arran de l’escàndol Guruceta (1970-1975), o si ho era no dessignava en solitari (1980-1985).

En aquestes 10 temporades els títols de lliga van estar repartits de la següent manera: 2 RM, 2 FCB, 2 RS, 2 ATB, 1 VAL i 1 ATM

A l’estiu de l’any 1975, després d’un lustre on havien guanyat lligues 4 equips diferents, a instàncies del R.Madrid la RFEF va retornar a Plaza el càrrec i el poder al front del CNA.

D’aquesta época són les declaracions de l’exàrbitre Antonio Camacho, on va dir alló de “Mientras Plaza sea Presidente, el Barcelona no va a ganar la liga”  VIDEO Aquest Any Cent!

José Plaza va dessignar directament i en solitari els àrbitres durant 13 temporades en 3 periòdes: de 1967 a 1970, de 1975 a 1980 i finalment de 1985 a 1990.

Amb Plaza dessignant, el Barça ja amb el seu poder econòmic restablert no va poder guanyar cap lliga, i el resultat final no pot ser més clar, de 13 temporades: 11 títols el RM i 2 ATM.

Aquesta teoria del factor Plaza, es referma en veure com han evolucionat els resultats de les darreres 22 temporades,un cop va plegar definitivament al 1990: 11 títols pel FCB, 7 RM, 2 VAL, 1 ATM i 1 DEP.

Però que quedi clar, que no sempre ha estat culpa de Plaza, que molts cops no ens ha calgut cap ajut per a tirar llastimosament algunes lligues, amb Plaza i sense Plaza, però si a un lloc hi veus fum, segurament hi haurà foc.

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano clicka aquí

“Látigo” Serrano, el nou voluntari de la División Azul

El General Muñoz Grandes amb Hitler

Avui en dia qualsevol excusa és bona per a meynsprear, amenaçar i insultar al Barça i a Catalunya, a certs programas esportius.
 
A les darreres setmanes, per a contestar el video de les hienes de TV3 i que va emetre 1 sól cop i del que ja es va disculpar, hem tingut les declaracions de “Látigo” Serrano al programa Futboleros de Marca Tv, on va demostrar un odi a Catalunya pròxim a la xenofòbia al declarar que: “… a esa región (sic), que a mi me cae muy mal…”, la traca de: “… es que a mi me dan ganas de ir ahí con la División Azul, en serio…”, i finalment: “..y el siguente paso después del video, es ir con el ejército ahí.”

Es fa difícil trobar un qualificatiu per l’autor d’aquestes paraules en un programa esportiu, on junta l’odi a un poble, demanar la invassió amb l’excèrcit i fins i tot s’atreveix rescatar de la memòria de la II Guerra Mundial al grup de voluntaris falangistes i feixistes que van lluitar amb el nazisme al costat d’Adolf Hitler al front de Rússia, conegut com la División Azul.

Aquesta Divissió de l’excercit alemany estava comandada pel General Muñoz Grandes, condecorat amb la Creu de Ferro pel propi Hitler, i que amic personal de Santiago Bernabéu, al qual i des de diferents Ministeris i estaments franquistes va ajudar moltes vegades.

La relació amb Bernabéu, ve de la Guerra Civil española, quan el futur president del Real Madrid es va incorporar com a voluntari, a la sanginària 150 Divisió Marroquina, “para reconquistar Cataluña, para España”, dirigida precisament pel General Muñoz Grandes.

Molt s’ha parlat sobre el tipus d’ajut que va tenir Bernabéu al llarg de la seva dilatada presidència, la seva relació estreta amb el Govern franquista, i la seva amistad amb el General Muñoz Grandes és un lligam directe.

Coincideix en el temps, la construcció del Valle de los Caidos i de l’Estadi Bernabéu, amb la mateixa constructora, i amb el General com a Capità General de la 1ª Regió Militar (Madrid), substituint  al General Saez de Buruaga, nombrat al 1943 President d’honor del R.Madrid.

I en la decissió més important del futbol espanyol, al 1953 en el Cas DiStéfano, intervé directement el Ministerio del Movimiento i Muñoz Grandes és Ministro del Ejército.

Potser faltaria una disculpa del “Látigo”, no?
 

Salut i Visca el Barça

 

Quim Molins

 

Enlace al castellano clicka aquí