dilluns, 30 de setembre del 2013

“Me rompió Migueli, me rompió” Trenta anys de la lesió de Maradona

Goikoetxea amb les botes amb les que va agredir Maradona
Es cumpleixen trenta anys de la tarda del dia de la Mercè de 1983, marcada en la història negra del barcelonisme i del futbol en general, perque vam veure com un destraler en vol rasant a ras de gespa i a traició, lesionava greument el turmell esquerra de Diego Armando Maradona, considerat en aquell moment el millor jugador de futbol del món, (veure vídeo).

Resultat: “Maradona sufre una fractura del maleolo peroneal del tobillo izquierdo, con desviación y arrancamiento del ligamento lateral interno con desgarro. Es imprescindible operar”.

Aquest jugador (perdó per anomenar-lo així) que un any i mig abans ja s'havia carregat el genoll de la nostra estrella Bern Schuster (veure video), al final quan va ser sancionat a molt llocs de la incipient "caverna" va pasar de ser considerat la víctima.

Pots llegir l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano Clicka aquí

Foto: desconec la font

divendres, 20 de setembre del 2013

De Madrid 1972 a Barcelona 1992, passant per Raimundo Saporta

Tots coneixem aquests tres darrers intents fallits consecutius de Madrid per a ser escollida seu dels Jocs, però hi va haver una primera candidatura pels jocs de 1972 gestada al 1965, que té una història curiosa.
 
El historiador Fernando Arrechea (clicka aquí), explica com a l’octubre de 1965 el Sr. Avery Brundage President del COI indica a José Antonio Elola-Olaso President del COE, que veurien amb bon ulls i amb possibilitats de guanyar una candidatura española pels Jocs de 1972, però que tenien de plaç d’inscripció fins l’1 de gener de 1966.
 
Els membres catalans del COE, amb Samaranch al capdavant, agafen el repte de crear la candidatura i presenten ràpidament l’esborrany i una carta d’intencions de Josep Maria Porcioles alcalde de Barcelona.
 
Però l’alcalde de Madrid Carlos Arias Navarro, si aquell de: “Españoles, Franco ha muerto, sniff sniff”, a pocs dies del tancament del plaç de presentació, presenta la candidatura de Madrid, diuen que seguint les ordres de Franco, per a fer fora a la de Barcelona.
 
Y com s’ho van fer per a escollir Madrid per sobre d’una Barcelona amb més experiència, complaure al dictador i que d’entrada “se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”?, doncs convocant d’urgència a Madrid una reunió del COE pel dia 24 de desembre de 1965, sense avisar als membres catalans que es faria la votació per a escollir entre Barcelona i Madrid.
 
Amb les presses els membres catalans no hi van poder assistir; Per exemple, Samaranch estava amb l’equip de Copa Davis a Austràlia, però es que els van dir que era una reunió sense importància, i així va anar.
 
Al final Madrid va ser declarada ciutat candidata, però vista la desgana del propi alcalde, a la votació realitzada a Roma va ser escollida Múnic.

15 anys més tard de la tupinada, segons explica en Julián García Candau a “Madrid-Barça, Historia de un desamor” (1996), amb Samaranch al capdavant del COI amb la idea de que Barcelona pugués acollir els Jocs i abans que l’Ajuntament de Barcelona ho fes oficial, va demanar ajuda a una de les persones amb més influències i que millor havia bellugat els fils de l’esport a Espanya durant més de 30 anys i del bàsket a Europa per a beneficiar al Real Madrid..
 
Es va demanar ajuda ni més ni menys que a Raimundo Saporta, al qual se li va demanar i així va fer, que intercedis davant de premsa de la capital per a que no reaccionessin de forma negativa al moment que es fes pública la voluntat de Barcelona de presentar la candidatura.
 
Ja és curiós que per a realitzar un dels somnis més importants que ha viscut Barcelona també s’hagués de passar per Madrid i per la gestió d’una de les persones que més van contribuir durant anys a que es beneficiès en tots els àmbits al Real Madrid, i per tant es perjudiqués al Barcelona.
 
Salut i Barça
 
Quim Molins  @qmolins  @uncritvalent_of  
 
Enlace al castellano Clicka aquí

dilluns, 29 de juliol del 2013

Per un Hall of fame al Camp Nou



Dins de la història del Barça hi una bona quantitat de jugadors que per diverses raons no arriben a assolir la categoria de mite, però en canvi que si deixen un record pel seu joc, títols o trajectòria, que haurien de tenir un reconeixement.

Molts coincidirem en que els grans mites de la història del Barça, en funció de les èpoques i de cada generació han de tenir un reconeixement singular com Gamper, Kubala, Cruyff o Messi, però hi ha desenes de jugadors, entrenadors i/o col.laboradors que haurien de tenir, tal com fan molts clubs a diversos païssos d’Europa i sobretot als Estats Units, un espai concret i públic on vegin la seva imatge recompensada pels merits realitzats durants anys al Barça.

Actualment el Barça si que fa uns reconeixements, aixó si d’una forma dispersa donant a Joan Gamper, Oriol Tort o fins i tot al recordat Ricard Maxencs el nom diversos espais del Club; o la retirada de samarretes de jugadors de les seccions professionals al Palau Blaugrana; o a Miró-Sans i Kubala una estatua a esplanada de la Tribuna.
 
El que intento fer veure és que també quedaria per cobrir un ventall ampli de jugadors i de treballadors històrics del Club, en un espai on vegin recompensada la seva dedicació al llarg dels anys, en un espai exclusiu, pensat i creat a tal efecte.
 
En aquest espai a crear, ja sigui a la façana de la tribuna, a una sala annexe del Museu, o a l’esplanada entre el Camp Nou i el Palau Blaugrana, la gent que ha contribuït d’una manera rellevant a fer gran en Barça haurien de deixar la seva emprempta, i a poder ser en vida.
 
Com a exemple es podria recordar a Samitier i Alcántara dels anys 20, el President Suñol, en Mariano Martín i l’Enrique Fernández dels 40, a integrants del Barça de les 5 copes fins el Barça d’HH; i a  figures com Joan Segarra, etc.
 
A mida que escrit apareixen més noms dels 60 que poden haver caigut a l’oblit i que haurien de formar part d’aquest Hall of Fame blaugrana, com en Bustillo al qual un destraler del futbol com De Felipe li va partir el genoll al Bernabéu mentres l’àrbitre no va pitar falta; o el recordat Benítez mort sent titular indiscutible.
 
I a banda dels esportistes professionals també s’hauria de tenir en compte per aquest espai d’homenatge a magnífics professionals del Club com l’Àngel Mur del futbol, en Toni Bové, Ranko Zeravika, Aito, etc del Bàsket; a Valero Ribera de l’Handbol o el gran Lorente de l’Hoquei patins.
 
Sempre hem de recordar i revisar la nostra història, fins a arribar a l’excel.lència actual.
Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

Foto: Eduard Omedes Mundo Deportivo

dilluns, 22 de juliol del 2013

Superant desgràcies

A finals de desembre del 2012 i per la recaiguda en la malaltia de Tito Vilanova, vaig escriure aquest article pel Diari D'Opinió Digital www.50x7.com Link
 
Malauradament torna a ser vigent
 
"Potser existeix, però descartant els accidents aeris del Torino al Mont Superga i del Manchester United a Múnic, ara no recordo cap club que hagi patit tantes i diferents desgràcies al llarg de la seva història com el FC Barcelona.

Si fem un mínim recodatori dels darrers 50 anys hem tingut de tot:
- La mort a l’abril de 1968 de Benítez, lateral titular del Barça, a la vigília d’un Barça-Madrid.
- El segrest durant 25 dies al març de 1981 de Quini, davanter centre de l’equip.
- Les greus lesions de Schuster (desembre de 1981) i de Maradona (setembre de 1983), màximes estrelles mundials del Barça de començaments dels 80’s, a peus del mateix destraler de l’Athlètic Club de Bilbao, Andoni Goikoetxea.
- La depressió, que molts no recorden al gener de 1988 de l’entrenador de l’equip, Luís Aragonés.
- L’infart al febrer de 1991 que va patir en Johan Cruyff i que el va obligar a passar pel quirofan, per fer-li uns quants by-pass al seu cor i de passada al de molts dels seguidors.
- I per acabar les recents greus malalties i les posteriors recaigudes de Tito Vilanova i de l’Eric Abidal.
.
El que tinc clar és que, de la mateixa manera que amb l’arribada de Johan Cruyff esportivament tot va canviar, socialment també, i amb aquell infart, operació i posterior recuperació, amb un equip que no va defallir en cap moment, amb partits memorables com el 0 a 6 de San Mamés, ens porta a l’actualitat a superar tots els entrebancs.
 
Cruyff, amb el seu futbol, els títols i el seu cor ens han fet moralment molt forts. Futbolísticament vam afrontar amb optimisme els finals de lliga de Tenerife i la del Deportivo; o la substitució de Pep Guardiola per Tito Vilanova com entrenador del 1er equip.
 
Ens queden lluny però, els sotracs que com a Club haviem rebut, afectaven directament a la moral del grup, i provocaven l’enfonsament esportiu de l’equip, la pèrdua dels títols en joc i la conseqüent desmoralització dels seguidors.
 
Actualment i gràcies al grup humà que formen jugadors i tècnics que no fallen, i la sòlida confiança dels socis, el Barça tornarà a superar les dificultats que han aparegut. I sobretot, pensant primer en la recuperació dels afectats i en donar suport i ànims a les seves famílies.
 
Ara amb un Barça llençat i destrossant rècords, tenim una alta proba de salut important, la recaiguda de la malaltia de Tito Vilanova, però amb el lema del Whatsapp del propi Tito: “Seny, pit i collons” ens en sortirem un altre cop."
 
#ÀnimsTito
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
 
 

dimecres, 17 de juliol del 2013

Ja hi som amb els “ismes” i els “istes”

A partir de les declaración de Pep Guardiola on va carregar contra el President Rosell, estem a punt d’escenificar un nou capítol d’aquestes divisions tant habituals que patim al Barça cíclicament.

Fa anys l’escenificació d’aquestes divisions es podia viure al Camp Nou, a les Assemblees de Compromissaris, en algunes Cartes al Director dels diaris o entrant per telèfon a diverses tertúlies radiofòniques. Avui en dia i amb les xarxes socials a l’abast de la majoria de la gent, la divisió la pots trobar d’inmediat a la pantalla del teu móvil.

Kubalistes, Suaristes, Nuñisme, Cruyfisme, Laportisme, Guardiolisme, Rosellistes, etc...

Llegeix l'article al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ