 |
| El cuadrat: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza |
Així és com anomeno el sistema que es va crear per a controlar
i segrestar el futbol a Espanya durant quasi cinc dècades, des de 1943 amb
l’accés a dit de Santiago Bernabeu a la presidència del R Madrid fins al 1990
quan José Plaza finalment va abandonar el seu càrrec de President del Colegio
Nacional de Árbitros.
El primer, perquè va ser el dictador que va permetre que
membres dels estaments esportius, econòmics i polítics, estiguessin al servei
del club blanc via la teranyina d’interessos que va anar teixint primer
Bernabéu, i a partir dels 50’s Raimundo Saporta.
Santiago Bernabéu va ser nomenat president al 1943, i no hem
d’oblidar qui era el seu màxim protector: el Tinent General Agustín Muñoz
Grandes, Comandant en cap de la División Azul, Jefe de la Casa militar de
Franco, i antic ministre del Ministeri de la Secretaria General del Movimiento,
del qual depenia la Delegación Nacional de Deportes del General Moscardó.
El primer gest de Bernabéu cap a l’estament militar
franquista, va ser nomenar President d’Honor del club al Tinent General Sáenz
de Buruaga, de trist record per diversos fets durant la Guerra Civil, i crear
una Junta directiva amb lligams directes amb el Règim, com entre altres:
- Vicepresident 1er el Tinent Coronel Cárcer Disdier (ajudant de Muñoz Grandes a la División Azul)
- Vicepresident 2on Francisco Gómez de Llanos, Director General d’Hisenda, i posterior Ministre d’Hisenda quan es va resoldre el Cas DiStéfano.
- Vocal: Pedro Méndez, president de la Comisaria d’Urbanisme de l’Ajuntament d Madrid, per a endegar sense cap problema la construcció del nou Chamartin;
- Més algún Procurador a Cortes, etc.
Amb aquests lligams directes amb el poder polític, és fàcil
entendre com van poder construir el nou Chamartín a mitjans dels anys 40’s, i
moure tots els fils, Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, DND,
Instituto Español de Moneda Extranjera, etc per a boicotejar l’arribada de
DiStéfano al Barça, i que via les pressions polítiques acabés al R Madrid, tot
i que inicialment tal com deia el document de Sancho Dávila President de la FEF
que van descobrir fa uns messos el periodistes Xavier G.Luque, Jordi Finestres
i Sid Lowe, “el contrato entre Millonarios de Bogotá y el R Madrid es papel
mojado”.
A partir de aleshores res va tornar a ser igual, fins que
van començar a desapareixer els membres del cuadrat “màgic”, Franco al 1975,
Bernabéu al 1978, Saporta al 1978 tot i que de forma testimonial al 1985 va
tornar-hi amb Mendoza, i finalment Plaza al 1990.
El Barça dels 50’s va aguantar, lluitar i triomfar a
Espanya, però es va veure ofegat per la histèrica campanya mediàtica muntada
per la premsa i el Règim al voltant de les “àmfores” d’Europa del R Madrid, i
que avui en dia encara dura, donant un valor reprentatiu de l’Espanya
franquista a una competició de 7 partits per davant de la Lliga que en tenia 30
partits.
El problema que va tenir el Barça a començaments dels anys
60, va ser la incapacitat de renovar un magnífic equip que s’havia fet gran
(Ramallets, Kubala,…), per la greu crisi econòmica derivada de la construcció
del Camp Nou, que fins i tot ens va obligar a vendre a Luís Suarez a l’Inter de
Milà, mentres esperàvem la requalificació dels terrenys del Camp de Les Corts, que
es va anar allargant fins a on als polítics van voler.
Quan finalment el Barça va poder eixugar el problema
econòmic, i encarar el futur esportiu, al 1967 es va produir l’accés a la
presidència del Colegio Nacional de Árbitros de José Plaza, el qual va dirigir
en diferents etapes fins al 1990.
Aleshores es pot comprobar la paradoxa de que en les 13
temporades, dividives en tres periòdes 67-70, 75-80 i 85-90 on Plaza designava
en solitari, el R Madrid va guanyar 11 Lligues i 2 l’At Madrid, i el Barça cap.
Que en els 10 anys entremig 70-75 i 80-85, on o no era
president o no va designar en solitari perquè la RFEF li va posar un control,
“curiosament” els títols de Lliga van estar repartits entre R Madrid, FC
Barcelona, R Societat i At.Club Bilbao amb dos títols cadascun, més un l’At.
Madrid i un el València.
I des de que Plaza va abandonar definitivament el càrrec al
1990, ara ja fa 23 anys, es veu com tant Barça i Madrid guanyen lligues, però
el Barça és l’equip que n’ha guanyat més amb un total de 12, per 7 de l’equip
blanc.
L’estudi del números finals, des de la mort del dictador
Franco, primer vèrtex del cuadrat “màgic” del R Madrid el 20 de novembre de
1975 ara ha fet 38 anys, ens dona que el Barça ha anat equilibrant el palmarés
poc a poc després de dècades plenes d’injustícies.
Des del 1975, el Barça ha guanyat un total de 49 títols
oficials per 39 del R Madrid.
FCB: 13 Lligues, 4 Champions, 4 Recopes, 4 Supercopes d'Europa, 2 Mundials de Clubs, 9 Copes, 11 Supercopes d'Espanya i 2 Copes de la Lliga
RM: 16 Lligues, 3 Champions, 2 Uefas, 1 Supercopa d'Europa, 2 Intercontinentals, 5 Copes, 9 Supercopes d'Espanya i 1 Copa de la Lliga
Salut i Visca el Barça
