dimarts, 21 de març de 2017

La Ley de la Memoria Histórica i la prevaricació franquista al Cas DiStéfano

Agost 1953
A l’estiu del 1953 la política i els polítics franquistes de diversos organismes i estaments de la Dictadura de Franco (Federación Española de Fútbol FEF, Delegación Nacional de Deportes DND, Instituto Español de Moneda Extranjera IEME, Ministerio de Hacienda, Ministerio del Movimiento, etc) amb les seves injustes actuacions, van variar el destí del futbol espanyol i europeu, PREVARICANT en favor del RM, per a vestir de blanc a Alfredo DiStéfano. Van validar l’acord l’acord Millonarios-RM, sabent que era il.legal.

64 anys d'enganys després, on tot continua inamobible, van apareixen documents (que aquí mateix es reprodueixen), que demostren que els mobiments i actuacions de les autoritats i organismes oficials van fer que DiStéfano acabés jugant al RM i no al Barça que tenia els Drets autèntics del jugador.

Davant aquestes evidents probes de prevaricació i a part del "Derecho al pataleo", ens queda la via de demanar l'aplicació de la Ley de la Memoria Histórica, demanant com a socis o familiars directes de socis del FC Barcelona al 1953, al Ministerio de Justicia ni que sigui a títol personal una Declaración de Reparación y Reconocimiento Personal, amparat en diversos paràgrafs d'aquesta Llei, que vol reconeixer la injustícia derivada de la Dictadura franquista.

Ja sé que aquesta petició banalitza l'esperit per la que aquesta Llei va ser redactada en molts aspectes, però és un camí que ens queda per a que oficialment es reconeixi d'una vegada, que les autoritats franquistes van instigar i incidir per a perjudicar a conciència al FC Barcelona, com a opció cultural

HISTÒRIA D'UN FITXATGE

DiStéfano era jugador amb contracte en vigor amb River Plate quan al 1949 (amb molts altres jugadors) per causa d’una vaga de futbolistes, es fuga a Colombia i fitxa pel Millonarios de Bogotá. El Millonarios era un equip de l’anomenada DIMAYOR, lliga de l’Asociación Colombiana, que estaba expulsada de la FIFA.

Aquests equips colombians amb jugadors originaris de molts paisos guanyaven molts diners a base de gires i partits amistosos per tot el món. La FIFA, per les queixes dels clubs originaris de molts d’aquests jugadors va acabar prohibint a les seves federacions jugar partits contra els equips d’aquesta lliga colombiana, per a forçar a la Asociación Colombiana a arribar a un acord i legalitzar la situació.
Pacto de Lima 1951

D’aquí, a l’Octubre de 1951 va sorgir EL PACTO DE LIMA q marca les condicions i terminis per a la tornada dels jugadors d’aquests clubs colombians als seus clubs d’origen, autoritzant a que continuin jugant a Colombia fins a l’Octubre de 1954.

El punt clau del Pacto de Lima és:” La Asociación Colombiana de Futbol no está autorizada para transferir ni siquiera uno solo de estos jugadores a otra Asociación Nacional, a menos que no se haya hecho con arreglo previo a este respecto, con la Asociación Nacional interesada”.

Que vol dir això en el Cas Sistéfano? Que Millonarios no pot traspasar cap dret (en aquest cas “autorització”, perquè els Drets Federatius els continuava ostentant River Plate) sobre DiStéfano al RM, si abans no té l’acord amb River Plate i l’AFA.

El Barça interpreta el Pacte de Lima i arriba a l’acord amb el propietari legal dels Drets Federatius de DiStéfano al juny de 1953, el River Plate i diposita a l’AFA el contracte un cop ha pagat a agost del 1953. A partir d’aquí el Barça ho té tot legalment lligat, i sap que el jugador ja no pot jugar fora de Colombia en lloc més que al Barça, i es posa a negociar amb Millonarios, que es despenja amb peticions exagerades per un jugador per el qual li només queda el permis especial fins al cap d’un any i tres mesos, fins a octubre de 1954.

El Barça creu que amb les setmanes el Millonarios rebaixaria les seves pretensions, però el que és cert es que signa la cessió del permis que ostenta sobre Distéfano (autorització per a jugar a Colombia) al RM, i el que va ser més greu és que la Delegación Nacional de Deportes del General Moscardó obliga a FEF a validar-lo.
La Vanguardia 25 de Febrer de 2013

El propi President de la FEF Sancho Dávila li va enviar una carta al General Moscardó, advertint-lo que l’acord Millonarios-RM era textualment PAPEL MOJADO per incumplir el Pacto de Lima.

La Vanguardia 25 de Febrer del 2013 (CLICKA Pag 1 i CLICKA Pag 2)

Aleshores Moscardó comença a moure l’ajut institucional franquista al RM, demant per telegrama al seu superior, o sigui el Ministro de la Secretaria General del Movimiento, que aprovi una ordre prohibint el fitxatge de jugadors extrangers.

A partir d’aquí podriem parlar de les presions i amenaces a que es va sotmetre al President del Barça Enric Martí Carreto, amb tots els organismes oficials implicats que van prevaricar

A la pròpia FEF (Federación Española de Fútbol) plagada de falangistes i militars, el General Moscardó té com a Vocal al seu fill millitar Miguel Moscardó i al seu gendre, militar també Fernando Esquivias

La DND (Delegación Nacional de Deportes) del General Moscardó, ordenant via Telegrama descobert en la investigació de Xavier García Luque, Jordi Finestres i Sid Lowe, al Ministre Raimundo Fernández-Cuesta, l'aprovació d'una ordre prohibint el fitxatge de jugadors extrangers

Per part del IEME (Instituto Español de Moneda Extranjera) en dos branques, investigant origen dels dolars pagats a River Plate i l’amenaça de tancar l’accés a divises per a pagar la importació del cotó per a les fàbriques tèxtils; Per cert, el Director General del IEME Manuel Vila era Directiu del RM des de 1946.

Per part del Ministerio de Hacienda amb amenaces d’inspeccions a les empreses d’ell i dels membres de la junta; Per cert, el ministre era Francisco Gómez de Llanos, Directiu al 1943 de la 1ª Junta de Santiago Bernabéu.

Per part del Ministerio de la Secretaria General del Movimiento tancant les fronteres als jugadors extrangers el 22 d’agost de 1953.

Per part del Ministerio de Información amb l’ordre de censura informativa sobre el Cas Distéfano, prohibint a les agències que s’informés res sobre el conflicte..

Setembre 1953 Ministerio de Información
recorda la CENSURA INFORMATIVA
La Historia Oculta del RM de Carles Torras
Fins arribar al pseudo arbitratge de Muñoz Calero, al qual van obligar a sotmetre’s al Barça, i que va dictaminar el 15 de setembre de 1953 allò de 2 anys per a cada club, quan a part d’il.legal del RM només li quedava vigència fins a 31 d’octubre de 1954. O sigui un any i un mes.

La frase que li van acabar dient i que Martí Carreto explica a Narcis de Carreras, ho resumeix tot  “Martí, sea sensato, que usted tiene familia”. Aquí va entendre que no hi havia res a fer, va signar el laude de l’arbitratge i va marxar cap a Barcelona, on al cap de pocs dies veient que no es podia “lluitar” i ens senyal de dignitat on en un moment no s’admetien dimissions, la Junta Directiva del Barça va dimitir en ple, i no va signar l’acord final de la cessió dels legítims drets del jugadors argentí.

Amb la Junta Directiva del Barça dimitida, va ser la Junta Gestora presidida per Josep Vidal-Ribas l’encarregada de signar  amb el franquista Bernabeu la renuncia al Drets Legals i la cessió d’ells al RM
Octubre 1953 Cessió i renúncia dels Drets
del FCB sobre DiStéfano a favor del RM
Quasi tota la veritat de Josep Ma Minguella


PROPOSTA:

Doncs bé, la meva proposta és ben clara veient l’acte de PREVARICACIÓ d’organismes oficials del franquisme, per a validar un contrate il.legal, com era l’acord Millonarios-RM, només queda un via:

Ni que sigui a títol individual com a Socis o familiars de socis del Barça al 1953, demanar l’aplicació de la Ley 52/2007 coneguda com Ley de la Memoria Histórica, demanant que es reconegui l’acte de PREVARICACIÓ de la Delegación Nacional de Deportes, per la persecució patida pel nostre Club com a “opción cultural”

Salut i Barça

Quim Molins @qmolins  @uncritvalent_of 

Dossier pdf en català CLICKA AQUÍ

Traducción al castellano CLICKA AQUÍ

Video de la Secció El Rastro de El Penalti




divendres, 24 de febrer de 2017

Burofax a la RFEF


Finalment ahir dijous 23 de febrer, juntament amb Miguel Ángel Ruiz director del programa El Penalti TV (www.elpenalti.es), vam presentar el Burofax que vam anunciar, sol.licitant que les edicions de la Copa del Rey del 1903 a la 1909, deixin de ser considerades oficials, seguint els MATEIXOS CRITERIS pels quals la RFEF, finalment no va validar la iniciativa del Congeso de los Diputados de España, que demanava la oficialitat de la Copa disputada a la l'Espanya no sublevada i guanyada pel Llevant FC, ni la Lliga del Mediterrani guanyada pel FC Barcelona, disputades al 1937.

Esperem a veure la resposta

Salut i Barça

Quim Molins @qmolins  @uncritvalent_of 

Us deixo el Youtube a la secció El Rastro de El Penalti TV d'Esplugues TV, on vam destapar aquest greuge burocràtic




dimarts, 14 de febrer de 2017

El "fals" palmarès copero del Real Madrid

Copa d'Alfons XIII
Explicat a El Penalti, programa de Esplugues Tv www.elpenalti.es 

Segons la RFEF el palmarés de la Copa del 1903 al 2016, és:
- FC Barcelona 28 títols
- Athlètic Club de Bilbao 23 títols, tot i que ells s’apunten 24 perquè consideren el “Concurso de football” de la Copa Coronación d’Alfons XIII del 1902, que a sobre ni van disputar (la va jugar el Vizcaya) com a seva;
- Real Madrid 19 títols

Però fent servir els mateixos criteris de la FIFA per a validar com oficials els títols nacionals, explicats per la IFFHS i recollits al informe de CIHEFE per no validar el títol de la Copa de la España Libre al Llevant i la Lliga del Mediterrani del Barça, ambdos disputats al 1937, s’haurien d’eliminar també del palmarès oficial de la Copa els títols guanyats entre 1903 i 1909 per RM i ATB.

Els criteris de IFFHS resumits són:
"A.- Para que una competición sea oficial ha de estar organizada directamente por la federación nacional correspondiente reconocida formalmente por la FIFA.
B- Las competiciones organizadas por entidades inferiores no pueden ser consideradas como competiciones oficiales nacionales"

Per tant, les Copes del Rey disputades entre 1903 i 1909, no cumpleixen cap dels requisits per a ser reconegudes com "oficials".

Com abans de la creació de la RFEF sabem per diverses fonts, que les edicions del 1903 al 1908 d’aquesta competició van ser organitzades directamen pel propi Madrid (o “entitats” de rang inferior), no han de ser considerades com “Competició Oficial Nacional”, sinó com un torneig "amistòs". .

Del 1903 al 1908, l’ATB guanya les dos primeres(1903 i 1904) i les cuatre següents (1905, 1906, 1907 i 1908) les organitza i les guanya el RM.

A les Bases per a participar es pot comprobar que aquestes van signades per Carlos Padrós al 1903 que era el President de Madrid FC, o directament pel Madrid FC a les del 1904 i 1905. A més, aquestes Bases de la competició en el punt 2, dirigien per la fer la inscripció a l’adressa del Madrid FC.
Bases participació Copa 1904

Es de suposar que a partir de la creació de la RFEF al 1909, el Madrid FC amb 4 títols i ATB amb 2 deurien presionar per a salvaguardar momentàniament el palmarés de tenir més títols. Però això no els havia de donar la categoria d’oficial

Hi ha anys que la Competició és ridícula, amb només 2 equips que disputen un sol partit, o una de l’ATB que guanya sense jugar cap partit.

Hi ha la curiositat que el FC Barcelona mai va participar en cap de les 6 edicions que van ser organitzades pel Madrid FC, i en canvi si a la del 1909, també anterior a la creació de la RFEF, però organitzada per Federación de Futbol de Madrid.

I a partir del 1910, amb la RFEF creada a l’any abans, sentant el que serien les bases d’una competició ja oficial. I assumint la total organització, el RM no torna a guanyar la Copa fins al 1917, i la següent fins al 1934. Curiòs, oi?

En resum, si els títols del 1937 de Copa de la España Libre del Llevant i de la Lliga del Mediterrani del Barça, no són reconeguts com a oficials, els mateixos criteris fan que les Copes disputades del 1903 al 1909 tampoc ho sigui.

Per tant el Palmarès autèntic del Campionat d’España ghauria de ser:
- FC Barcelona 28 títols
- Athlètic Club 21 títols (2 menys)
- Real Madrid 15 títols (4 menys)

Salut i Barça

Quim Molins @qmolins  @uncritvalent_of 

Document en pdf català  Clicka aquí  

Traducción al castellano Clicka aquí

Video de la secció El Rastro de El Penalti


Bibliografia: El rei de Copes David Salinas Editorial Meteora 2009

dimecres, 1 de febrer de 2017

1943 Origen del “poder” del Real Madrid


Bernabeu voluntari a la Guerra Civil
L’origen del poder adquirit al llarg de dècades per part del Real Madrid, s’ha d’enmarcar al 1943, just després de la lamentable eliminatòria de Copa del Generalísimo quan dimiteixen les directives ambdos clubs i accedeix a la presidència del Real Madrid un personatge racista, masclista i xenòfog amb Catalunya com Santiago Bernabéu.

Bernabéu era exjugador i directiu dl RM, i comptava amb la forta amistat (segons explicava el propi Bernabéu) del Jefe de la Casa Militar de Franco, el General Agustín Muñoz Grandes Comandant en cap de la Divisón Azul, força de voluntaris que va lluitar amb l’exèrcit aleman de Hitler al front de Rússia. Fet pel qual va ser condecorat personalment pel propi Hitler.

Muñoz Grandes amb Hitler
Bernabeu al 1938 a la Guerra Civil es va allistar voluntari a la sanguinària 150 División del General Muñoz Grandes, per a segons les seves paraules “Reconquistar Cataluña para España”, participant a l’ocupació de Catalunya i a la desfilada de les tropes franquistes pels carrers de Barcelona al febrer del 1939.

- Muñoz Grandes de 1943 a 1945, quan Bernabeu accedeix a la presidència del RM, i vol aixecar un Nou Chamartin, era el Jefe de la Casa Militar de Franco;

- Muñoz Grandes de 1951 a 1957, quan es va produir l’escàndol del Cas DiStéfano, i el RM necessitava tot el suport governamental per la creació de la Copa d’Europa, era el Ministro del Ejército del Gobierno de Franco;

- Muñoz Grandes de 1962 a 1967, quan el Real Madrid atravessa una greu crisi econòmica, pot signar un contracte en exclusiva amb TVE que va ser vigent fins a començaments dels anys 80’s, era el Vicepresidente del Gobierno de Franco

Doncs bé, Bernabéu al setembre de 1943 un cop es nombrat president i crea la seva 1ª Junta per a deixar ben contents a la Falange i a militars, té el gest segons el professor Eduardo González Calleja (engarregat directament per Florentino Pérez de dirigir la Historia oficial del centenari del RM) de nomenar President Honorífic del RM al Teniente General Eduardo Saenz de Buruaga, Gobernador Militar de Madrid i amic personal de Franco

Aquest Eduardo Saenz de Buruaga va ser un militar sanguinari, del qual es fàcil trobar a la xarxa els criminals fets a la població de Baena, pels quals avui en dia serien considerats i jutjats com crims de guerra
ABC 16/09/1943

Doncs el Real Madrid amb un President com Bernabeu amic del Jefe de la Casa Militar de Franco, amb un president d’honor com Saenz de Buruaga, forma una Junta Directiva on el seu Vicepresident 1er es el Teniente Coronel Fernando Càrcer Disdier, que era l’ajudant de Muñoz Grandes a la División Azul.

La conclussió que es pot treure, és que el RM sense l’estreta relació de Bernabéu amb alts personatges, militars i dirigentents polítics del Règim franquista, mai hagués arribat a aconseguir el nivell econòmic, social i esportiu, que observant avui en dia el palco del Bernabéu, encara manté.

Salut i Barça

Quim Molins @qmolins  @uncritvalent_of 

Documento en pdf  "1943 Origen del "poder" del RM" Clicka aquí



divendres, 3 de juny de 2016

El RM ha de tornar al futbol, 7 Champions


Bé, el dissabte finalment es va perpetrar la tragèdia de Milà per a l'Atlètic de Madrid i també per als amants del futbol.

Després d'una Lliga de Campions plena de "casualitats" pel RM en forma de facilitats aconseguides en els sortejos de les eliminatòries amb rivals de segon nivell com Roma, Wolsburgo o Manchester City, vull recordar que ja en la fase de Grup els va tocar el PSG, però amb les perles dels "potentíssims" Malmö i Xakhtar Donetsk, que no eren ni campions de les seves lligues a Suècia i Ucraïna.

O sigui, que el Reial Madrid en TOTA aquesta Lliga de Campions s'ha enfrontat a 7 equips, i dels quals NOMÉS el PSG era campió de la seva Lliga.

Ho sento, però el valor d'aquesta Champions és molt inferior a qualsevol de les últimes edicions, i fins i tot m'atreviria a dir, a qualsevol de les àmfores que van robar als anys 50.

En els dies previs a la final, ens cansàvem d'escoltar, a causa de la mala sort que havia acompanyat a l'Atlètic de Madrid en les dues finals que havia disputat (1974 i 2014), la milonga que el futbol li debia una Copa d'Europa a l'equip matalasser.

Les Copes s'han de guanyar, i no esperar que obri un miracle; Però una cosa molt diferent és el que va passar amb el lamentable arbitratge de l'anglès Mark Clattenburg, donant per vàlid el primer gol del RM en fora de joc i poc després menjant-se un clar penal amb les mans de Ramos.

Doncs bé, tant presumir de Copes d'Europa i Champions, i se'ls hauria de caure la cara de vergonya.

El RM ha de retornar als seus legítims propietaris, per alineació indeguda de Distéfano, atès que les autoritats franquistes van prevaricar al validar l'acord il·legal entre RM i Milionaris, les 5 primeres àmfores d'Europa.

2 al Stade de Reims (1956 i 1959)
1 a la Fiorentina (1957)
1 al Milan (1958)
1 al Eintracht de Frankfurt (1960)

I 2 per fora de joc a la Juventus (1998) i Atlètic de Madrid (2016)

Salut i Barça

Quim Molins  @qmolins @uncritvalent_of 

Versión en castellano en la web de La Ronda www.laronda.es AQUÍ