dilluns, 8 setembre de 2014

Petició al FC Barcelona per signar el Pacte Nacional pel Dret a Decidir

La Plataforma barcelonista Un Crit Valent! amb més de 10 anys d'història, ha signat la petició de diversos grups i plataformes de suport al FC Barcelona, on es demana a la Directiva del nostre Club que el Barça com a institució que sempre històricament ha estat al costat de Catalunya en tots els grans esdeveniments democràtics, se sumi com a Institució al Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
Salut, Visca el Barça i Visca Catalunya
 
Un Crit Valent!
@uncritvalent_of

dimarts, 8 juliol de 2014

"Yo vine para jugar en el Barcelona" DiStéfano Maig 1953. La política i el Cas DiStéfano


Vida Deportiva Agost 1953
Això és el que textualment va declarar Alfredo DiStéfano al diari Marca al maig de 1953, només aterrar a l'aeroport de Madrid.

El Barça interpretant correctament l'anomenat Pacte de Lima, va actuar correcte i legalment arribant a un acord amb River Plate, club que poseïa els drets federatius del jugador argentí, que jugaba "fugat" a la DIMAYOR, la lliga Colombia que no estaba reconeguda per la FIFA. I va comunicar l'acord a l'AFA.

Amb la part més important ja tancada, només s'havia d'arribar a un acord amb Millonarios, per a que DiStéfano pugues jugar ja al setembre de 1953, i no haver d'esperar al 1954. La negociació es va complicar al rebutjar el Barça el primer preu marcat per Millonarios, i esperant la rebaixa dels 30.000 dolars americans demanats, donat que el Barça només estaba disposat a pagar 10.000$ o que el jugador estés uns mesos sense jugar.

Amb DiStéfano a Barcelona i el Barça negociant a Colòmbia, van començar les pressions polítiques en contra dels negocis del President del Barça Enric Martí Carreto, per a que no arribés a cap acord amb Millonarios. Fins i tot, i està acredidat en el informe de Ramón Trias Fragas, que Martí Carreto va haver de rebutjar la darrera oferta de Millonarios de que el Barça jugués 2 partits amistosos i prou.

Primer es va amenaçar al Barça en un moment d'escasetat de divises, d'on havien sortit els dólars per l'acord amb River. Només cal recordar que el Director del IEME (Instituto Español de Moneda Extranjera) Manuel Vila era directiu del RM des de 1946, el Director Adjunt del mateix IEME Alfredo Bermúdez, va entrar a la directiva al cap d'un mes.

I quan al setembre de 1953, se'l va obligar a aceptar l'accord presentat per la RFEF, les presions ja era d'impedir la importació de cotó per a les empreses tèxtils del President i de directius.

Va signar i al tornar a Barcelona va dimitir ell i tota la Junta directiva.

A l'abril del 2013, vaig penjar aquest article:
 
La RFEF del Cas Di Stéfano

Sempre he pensat que tots aquells que li retreuren al Barça alló de: “No hay que mezclar política y deporte”, van ser els primers a barrejar-ho i d’una forma descaradara cap el cantó madridista.

El passat 25 de febrer del 2013, el periodista Xavier G.Luque va publicar a La Vanguardia, (CLICKA Pag 1 i CLICKA Pag 2) després d’una investigació amb Jordi Finestres i Sid Lowe, la trobada d’uns documents que proben com la política via la Delegación Nacional de Deportes, va entrar en de ple en el Cas Di Stéfano, fent actuar al Ministerio del Movimiento per a posar els primers entrebancs, i dificultar així el seu fitxage pel Barça.

Sense aquesta intervenció política no s’enten la ressolució final, fent que el jugador argentí acabés al R.Madrid, donat que una carta de data 17 d’agost de 1953 de Sancho Dávila President de la RFEF al Teniente General Moscardó, explicava que el contracte signat entre Millonarios de Bogotà i el Madrid era “papel mojado”.

Però com la RFEF penjava de la DND del Teniente General Moscardó, i aquesta del Ministerio de la secretaria general del Movimiento, en mans de la Falange Española, la Federació va canviar d’opinió.

També van actuar altres madridistes de diverses institucions com el Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME), on el seu Director General Manuel Vila ja era directiu del Madrid des de 1946, i el club al Consell de Ministres de Franco hi tenia dos persones clau amb una relació directa i personal:

- El Ministro del Ejército el General Agustín Muñoz Grandes, amic personal de Bernabéu i exministro del Movimiento;

- i el Ministro de Hacienda en Francisco Gómez de Llanos, directiu de la 1ª junta directiva del R.Madrid de Bernabéu;

La junta directiva de la RFEF estava composada per 14 membres i d’aquests n’hi havia un mínim de 7 amb un “currículum” sospitós.

-          President Sancho Dávila, falangista
-          Vicepresident 2on: Agustín Aznar Genner, Falangista, Voluntari de la División Azul i Procurador a Cortes
-          Tresorer: Manuel Motero Valle, Falangista i Procurador a Cortes;
-          Vocal: Mariano Gómez Zamaolla: General del Exèrcit d’Infateria;
-          Vocal: José Antonio Pascual López-Quesada, madridista declarat:

I la gran traca final els:

-          Vocal: Miguel Moscardó Guzman, militar i FILL del Teniente General Moscardó
-          Secretari: Fernado Esquivias Franco, militar i GENDRE del Teniente General Moscardó;

Algú creu que amb aquests personatges, que endefinitiva van canviar el rum de la història del futbol a Espanya, el Barça tenia alguna possibilitat?

Salut i Visca el Barça

Quim Molins @qmolins

@uncritvalent_of

 
Versión en castellano CLICKA AQUÍ




dilluns, 31 març de 2014

Les raons per un Si o per un NO a la reforma de l'Espai Barça


He anat a l'exposició i a una de les xerrades explicatives sobre el Nou Espai Barça, i continuo tenint clar que el Camp Nou i els voltants necesiten un important rentat de cara, i un nou Palau, però és aquesta la proposta que realment necessitem votar el dissabte?

Les raons per a votar SI poden ser:

1.- La modernització definitiva de tota la parcela/entorn/Espai del FC Barcelona;

2.- Arreglar de cop totes les posibles mancances del Camp Nou que ha envellit amb molta dignitat, col.locant-lo com un estadi modern i de primer ordre mundial, sense perdre les entranyes i les arrels històriques que el contemplen.

3.- Disposar finalment del nou Palau que tant anyorem els seguidors de les seccions professionals, tot i que amb la proposta el que "vola" és el Miniestadi;

4.- Una proposta económica que sembla ben preparada amb un risc diversificat, per a no dependre d'una sola Font;

5.- La promesa que no es demanarà cap derrama extraordinària als socis del Club;

6.- L'aprofitament econòmic de la superficie que no es destini a l'activitat esportiva, amb concessions del dret de sol a 99 anys, recuperant-ne la possessió;
7.- Integrar molt més el nostre terreny, dins del barri de Les Corts, en el qual convivim des del 1922;

8.- Una proposta que elimina totalment les barreres arquitectòniques per a la gent amb dificultats de moviment, amb tot d'escales mecàniques, rampes i ascensors;

9.- L'augment considerable de Llotges i seients Vip's a la 1a Graderia, que faran pujar els ingresos ordinaris del Barça;

10.- És una proposta que abandona la idea d'un estadi i un palau nou a un altre indret de Barcelona, i que ens manté al mateix lloc
 
I les raons per a votar NO poden ser:
 1.- Perquè havent raons importants per arreglar i millorar el Camp Nou i un nou Palau, fan servir escuses per a convencer als socis, com que el Camp Nou no podría albergar una final de la UEFA Champions League, o q l'Eurolliga en obliga a un Palau de 10.000 places per a jugar. Ni una cosa ni l'altre són certes;


2.- Perquè si el Camp Nou s'ha degradat, tot i que continua mantenint un aspecte majestuòs, és per culpa que els darrers anys de la Junta del President Laporta no es van fer gaires coses més enllà de sales VIP's i canviar-nos les cadires tot esperant el Projecte Foster; i que l'actual tampoc ha invertit en els quasi 4 anys q porta els milions que va dir durant la campanya, que hi invertirien;
.

3.- Que a partir del 2016 (quan aquesta directiva acaba el mandat) si continúen apujarant el q els roti els abonaments, i un cop acabada l'obra encara més. Tampoc m'ho van negar, i a sobre el Sr Cadoner va mentir (i jo el vaig corretgir) dient q les pujades dels abonament havien de pasar per l'assemblea. Jo li vaig dir q els Carnets de Soci si estaven "fiscalitzats" per l'Assemblea però que els Abonaments NO, i que sinó li podía preguntar a uns quants companys de junta, q al 2003 amb Laporta van apujar de mitjana un 40% el seu preu sense pasar per l'Assemblea;

 4.- Que al refer la 1a Grada i fer desapareixer unes 14 files de seients (uns 14.000 i ells parlen només de 10.000), afectaran a molts socis abonats que els enviaran majoritàriament a la 3a Grada, perquè en el seu lloc hi van els Palcos i unes 3000 cadires VIP. I a sobre no es cert, segons es veu als plànols i maqueta, que la nova 1a grada millori la inclinació. A la part destinada als als VIP si;

 5.- Perquè no està resolt ni parlat amb l'Ajuntament de BCN tal com em va dir el Sr.Moix la sol.lució de la nova cantonada Tribuna amb Gol Nord. Al fer creixer l'estructura invadim part del Carrer Joan XXIII;

 6.- Perquè trobo desmessurat el preu de 90 milions d'euros per un Palau de 10.000 espectadors, quan fa 3-4 anys el Bilbao Arena per 11.000 espectadors no va superar els 35 milions d'euros;

 7.- Perque ens van marejant amb la forma de pagament sense tenir-ne cap de les 3 vies cap de segura ni ferma. que si la marca comercial 200 kg, q si un altre credir 200 kg (+ les despeses d constitució no?) i recursos propis (a rascarse la butxaca);

 8.- Perqué de moment no s'ha fet cap debat públic, i poder escoltar una altre veu condicions similars;

 9.- Perque 420 milions per a reformar crec q són exagerats. Molts d'aquesta directiva ja trobaven car els 250 milions del Projecte Foster (i jo també), i ens ho barrejen amb la forma de pagament d'aquella proposta que si que era dolenta, que era venent patrimoni;

 10.- Per l'agobio i abus publicitari al qual hem estat sotmesos els socis (i que hem pagat entre tots, els del Si i els del NO), per a convence'ns que o surt el SI, o ens enfonsem en la pitjor de les missèries, i que no hi ha alternativa posible;

 11.- Per haver necessitat de tres enginyeries internacionals (a un cost q paguem tots) per fer presentar aquesta idea; no fem riure, mai he estat nuñista, però el President Núñez sense l'ajut de cap enginyeria extrangera va fer al 1982 la 3a Graderia, i al 1994 en només els messos d'estiu tota NOVA la 1a Graderia amb tot de llotges.
 

Salut i Visca el Barça

 
Quim Molins  @qmolins
 
 
Versión en castellao: CLICKA AQUÍ

dilluns, 25 novembre de 2013

El cuadrat “màgic” del R Madrid: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza

El cuadrat: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza
Així és com anomeno el sistema que es va crear per a controlar i segrestar el futbol a Espanya durant quasi cinc dècades, des de 1943 amb l’accés a dit de Santiago Bernabeu a la presidència del R Madrid fins al 1990 quan José Plaza finalment va abandonar el seu càrrec de President del Colegio Nacional de Árbitros.
 
El primer, perquè va ser el dictador que va permetre que membres dels estaments esportius, econòmics i polítics, estiguessin al servei del club blanc via la teranyina d’interessos que va anar teixint primer Bernabéu, i a partir dels 50’s Raimundo Saporta.
 
Santiago Bernabéu va ser nomenat president al 1943, i no hem d’oblidar qui era el seu màxim protector: el Tinent General Agustín Muñoz Grandes, Comandant en cap de la División Azul, Jefe de la Casa militar de Franco, i antic ministre del Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, del qual depenia la Delegación Nacional de Deportes del General Moscardó.
 
El primer gest de Bernabéu cap a l’estament militar franquista, va ser nomenar President d’Honor del club al Tinent General Sáenz de Buruaga, de trist record per diversos fets durant la Guerra Civil, i crear una Junta directiva amb lligams directes amb el Règim, com entre altres:
  • Vicepresident 1er el Tinent Coronel Cárcer Disdier (ajudant de Muñoz Grandes a la División Azul)
  • Vicepresident 2on Francisco Gómez de Llanos, Director General d’Hisenda, i posterior Ministre d’Hisenda quan es va resoldre el Cas DiStéfano.
  • Vocal: Pedro Méndez, president de la Comisaria d’Urbanisme de l’Ajuntament d Madrid, per a endegar sense cap problema la construcció del nou Chamartin;
  • Més algún Procurador a Cortes, etc.
 
Amb aquests lligams directes amb el poder polític, és fàcil entendre com van poder construir el nou Chamartín a mitjans dels anys 40’s, i moure tots els fils, Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, DND, Instituto Español de Moneda Extranjera, etc per a boicotejar l’arribada de DiStéfano al Barça, i que via les pressions polítiques acabés al R Madrid, tot i que inicialment tal com deia el document de Sancho Dávila President de la FEF que van descobrir fa uns messos el periodistes Xavier G.Luque, Jordi Finestres i Sid Lowe, “el contrato entre Millonarios de Bogotá y el R Madrid es papel mojado”.
 
A partir de aleshores res va tornar a ser igual, fins que van començar a desapareixer els membres del cuadrat “màgic”, Franco al 1975, Bernabéu al 1978, Saporta al 1978 tot i que de forma testimonial al 1985 va tornar-hi amb Mendoza, i finalment Plaza al 1990.
 
El Barça dels 50’s va aguantar, lluitar i triomfar a Espanya, però es va veure ofegat per la histèrica campanya mediàtica muntada per la premsa i el Règim al voltant de les “àmfores” d’Europa del R Madrid, i que avui en dia encara dura, donant un valor reprentatiu de l’Espanya franquista a una competició de 7 partits per davant de la Lliga que en tenia 30 partits.
 
El problema que va tenir el Barça a començaments dels anys 60, va ser la incapacitat de renovar un magnífic equip que s’havia fet gran (Ramallets, Kubala,…), per la greu crisi econòmica derivada de la construcció del Camp Nou, que fins i tot ens va obligar a vendre a Luís Suarez a l’Inter de Milà, mentres esperàvem la requalificació dels terrenys del Camp de Les Corts, que es va anar allargant fins a on als polítics van voler.
 
Quan finalment el Barça va poder eixugar el problema econòmic, i encarar el futur esportiu, al 1967 es va produir l’accés a la presidència del Colegio Nacional de Árbitros de José Plaza, el qual va dirigir en diferents etapes fins al 1990.
 
Aleshores es pot comprobar la paradoxa de que en les 13 temporades, dividives en tres periòdes 67-70, 75-80 i 85-90 on Plaza designava en solitari, el R Madrid va guanyar 11 Lligues i 2 l’At Madrid, i el Barça cap.
 
Que en els 10 anys entremig 70-75 i 80-85, on o no era president o no va designar en solitari perquè la RFEF li va posar un control, “curiosament” els títols de Lliga van estar repartits entre R Madrid, FC Barcelona, R Societat i At.Club Bilbao amb dos títols cadascun, més un l’At. Madrid i un el València.
 
I des de que Plaza va abandonar definitivament el càrrec al 1990, ara ja fa 23 anys, es veu com tant Barça i Madrid guanyen lligues, però el Barça és l’equip que n’ha guanyat més amb un total de 12, per 7 de l’equip blanc.
 
L’estudi del números finals, des de la mort del dictador Franco, primer vèrtex del cuadrat “màgic” del R Madrid el 20 de novembre de 1975 ara ha fet 38 anys, ens dona que el Barça ha anat equilibrant el palmarés poc a poc després de dècades plenes d’injustícies.
 
Des del 1975, el Barça ha guanyat un total de 49 títols oficials per 39 del R Madrid.
 
FCB: 13 Lligues, 4 Champions, 4 Recopes, 4 Supercopes d'Europa, 2 Mundials de Clubs, 9 Copes, 11 Supercopes d'Espanya i 2 Copes de la Lliga
 
RM: 16 Lligues, 3 Champions, 2 Uefas, 1 Supercopa d'Europa, 2 Intercontinentals, 5 Copes, 9 Supercopes d'Espanya i 1 Copa de la Lliga
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins   @qmolins

@uncritvalent_of

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
 

dimarts, 12 novembre de 2013

L’oficialitat de Copa de Fires 1955-1971 i el palmares del Barça

Sir Stanley Rous President de la FIFA entrega la Copa de Fires. Setembre 1971
A començaments de 1955, es va produir un dels errors històrics del FC Barcelona, quan va rebutjar la invitació del periodista Carles Pardo, corresponsal del diari francès L’Equipe a Espanya, per a participar en les reunions fundacionals per a crear una nova competició europea de clubs.
 
En aquells anys a Europa es jugaven entre altres, la Copa Mitropa que es disputava entre paisos centreeuropeus i la Copa Llatina que disputaven els campions de les lligues de Portugal, França, Italia i Espanya, i de la qual el Barça havia guanyat en dues edicions.

La idea inicial d’aquesta nova competició, va ser de Gabriel Hannot editor de l’Equipe al desembre de 1954, però al plantejar-ho a la recent creada UEFA, aquesta no va fer-ne cas perquè la FIFA ja estava inmersa en la creació d’una altra competició destinada a enfrontar a equips de les ciutats europees organitzadores de Fires Internacionals Mostres.

En aquells mesos que van del desembre de 1954 al març del 1955, amb el “robatori” de DiStéfano ja perpetrat al setembre de 1953, i tot i que el R Madrid havia guanyat la darrera lliga 1953-1954 després de 30 anys de sequera, el Barça era un club amb el prestigi futbolístic internacional intacte.

Els respresentants del Barça no van creure en una competició pensada i auspiciada per un diari esportiu per a vendre més exemplars  als mesos d’hivern, i es van decantar i donar suport juntament amb l’Ajuntament de la ciutat, a la competició  que impulsava la FIFA.

A començaments d’abril de 1955 es van celebrar les primeres reunions per la creació de la Copa d’Europa, i pocs dies més tard, el 18 d’abril del 1955 la FIFA ja anunciava la creació de la Copa Internacional de Ciutats en Fires, impulsada per un Comité integrat entre altres pel Vicepresident de la pròpia FIFA, el Secretari general de la FA d’Anglaterra, el President de la FIGC d’Itàlia, etc.

O sigui que no es pot negar, com fan cert periodistes de la “caverna madridista”, sobretot des de que el FC Barcelona als darrers 30 anys ha anat superant en títols al “seu” R Madrid, l’oficialitat de la Copa de Fires, només perquè la UEFA no la reconegui com una competició seva, tot i que en les seves tres darreres edicions si que ja se’n va ocupar de l’organització.

El Mundial de Clubs de la FIFA, que el Barça ha guanyat dos cops darrerament, tampoc surt reflexat en el palmares UEFA del Barça, i ben oficial és.

En la web de la UEFA, en l’apartat on explica la història de la nova UEFA Europa League (clicka per veure-ho), en els tres primers paràgrafs es fa completa referència histórica a la Copa de Fires, fins i tot anomenant-la justament, com la precursora de l'antiga Copa de la UEFA (1971-2009)

Per tant, en la web de la UEFA (clicka per veure-ho), al Barça se li reconeixen les 4 Copes d’Europa, les 4 Recopes i les 4 Supercopes d’Europa; i el canvi no les 3 Copes de Fires, ni els 2 Mundial de Clubs guanyats, al ser competicions que no va organitzar.

En canvi en la web de la FIFA (clicka per veure-ho), el palmarés del FC Barcelona si que apareix intacte (bé faltaria actualitzar la darrera Supercopa d’Espanya d’aquest estiu), i no recull les Copes Llatines (2), la Copa de la Lliga (1), ni les Copes Eva Duarte antiga Supercopa d’Espanya (3).

És remarcable, que amb el canvi de nom de la competició, al fer-se càrrec total de l’organització la pròpia UEFA, passant de Copa de Fires a Copa de la UEFA, al setembre de 1971 es va jugar un partit per a entregar en propietat el trofeu, entre el primer guanyador de la competició al 1958 i el darrer al 1971.

Aquesta finalíssima de la Copa de Fires la va guanyar el Barça al Leeds United per 2 a 1, i la Copa (Trofeu Noel Beard) va ser entregat a la gespa del Camp Nou al capità del Barça Joaquim Rifé, com es pot veure a la foto, pel propi President de la FIFA i  impulsor de la competició al 1955 Sir Stanley Rous.

I el palmares històric total, ja dona una avantatge al FC Barcelona sobre el R Madrid de 83 títols a 78.

Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Foto: Arxiu FCB www.fcbarcelona.cat

Enlace al artículo en castellano en el Diari d'Opinió 50x7  CLICKA AQUÍ

Enlace al article en català al Diari d'Opinió 50x7 CLICKA AQUÍ