dijous, 26 de febrer de 2009

Viatjar a costa del Barça

Ja hem fet el desplaçament de vuitens a Lyó, i s’ha repetit un clàssic en aquesta junta, que des de que el Sr Laporta com li agrada dir, té el privilegi de presidir, que és que de manera habitual i a càrrec del club, viatgin un número elevat i innecessari de directius, executius i acompanyants amb l’equip.
Si en temps "normals" ja és greu, avui en dia amb la crisi econòmica que ens envolta, és de molt mal gust muntar aquest tipus d’expedicions per a acompanyar a l’equip.
És un insult per a molt socis veure com aquestes persones viatgen com es diu vulgarment i per a que s’entengui "per la cara" i a "cuerpo de rey".
Ens preguntem si són necessaris nou directius, alguns executius, no sé si acompanyats o no, per a acompanyar a l’equip a Lyó com si fòs la mateixa final, doncs la resposta és molt clara: NO.
Però es que a sobre, ens enterem llegint en certs diaris, que hi ha persones que ara treballen pel club i que per dir-ho finament, havien acompanyat a l’equip per Europa "poques" vegades, i ara ho fan força sovint i a sobre convidant a amics i tot a càrrec del Club.
Molts d’ells si despenguès de la seva butxaca i s’ho haguessin de pagar, com hem fet molts altres cops, ni s’ho plantejarien mai, però es clar, com diuen, no faran un lleig a qui els convida, no?
És escandalòs que per un cantó anem de club solidari (Unicef, Xics,…), i ho som, i que per l’altre cantó despilfarrem tants i tants recursos en despeses supèrflues que es podrien destinar també a accions solidàries, o a rebaixar per exemple els preus del abonaments.
S’han plantejat que potser destinem a les causes solidàries, molt menys que el que destinem, per exemple a pagar les factures d’avions i hotels de la gent innecessària i convidada als desplaçaments, o pels impressionats càterings de cada partit, o…?
La solidaritat comença per un mateix, i amb els recursos propis. Ser solidari amb els diners dels demés, i a sobre apropiar-se de "l’èxit" és de bastant mal gust.
Però com encara sentim a dir, que temes com aquests i d’altres igualment greus, no interessen a la parròquia, doncs a Un Crit Valent, ens preguntem si és que aquests temes no interessen a la parròquia, perque expressament no han estat prou ben informats.
Ara és important rematar el bon resultat aconseguit a Lyó, en el partit de tornada, i pel desplaçament de quarts de final (qui sap si el Liverpool), ja en tornarem a parlar.
Joaquim Molins.

dilluns, 23 de febrer de 2009

No estem bé, però algún dia també hem de parlar dels àrbitres

Hem de saber reconéixer, que des de ja fa unes quantes setmanes l’equip no està tant fi de com ens tenia acostumats. Queden "només" 14 jornades per acabar el campionat i continuem portant una diferència prou important, ara de 7 punts, per pensar que al final "la cosa" acabarà bé, però no si val a badar més.
Com diria el nostre president, "Que no estamos tant mal, hombre!", no ens hem d’angoixar, però és que en partits com els d’Osasuna i Racing de Santander ja vàrem d’haver de remuntar els gols inicials d’aquests per acabar guanyant.
El dia del Betis, aquest es va avançar amb dos gols i ja només vàrem conseguir empatar, i ara l’Espanyol que també es va avançar amb dos gols, va provocar la nostra segona derrota en la Lliga.
Per tant no donem més "vidilla" als madridistes, que aquesta pel.lícula havent-la viscut dos cops (81-82 i 06-07), ja en tenim prou, eh?
L’àrbitre del dissabte, es va deixar influènciar tant pels jugadors de l’Espanyol, com pel seu assistent. Va permetre que uns, des del primer minut perdessin temps amb desmais increibles, que en mes d’una ocasió eren de mes d’un jugador, demostrant aquest una falta d’esportivitat evident. i va expulsar Keita per una falta inexistent, a instàcies de l’Ivàn i del seu assistent, i en canvi Luís Garcia amb el seu cop de colze, entre altres, va quedar indemne.
Per cert algú sap si el Barça li va quedar a deure alguna cosa a l’Iván,?. Ho pregunto perquè tal com va celebrar fa dos anys el "Tamudazo", revolucionat com mai en varis partits al Lluís Companys i els gols d’ahir, sembla que no recordi l’estimació que la parroquia blaugrana li tenia. Crec que els afeccionats no ens mereixiem una reacció tant exagerada per haver-nos fastidiat. Però com diuen, de desagraïts l’infern n’és ple.
Ara que torna la Champions, amb l’eliminatòria amb L’Olympic de Lyó, esperem recuperar el gran futbòl que hem demostrat que sabem fer. En Joan Pla, membre d'Un Crit Valent! estarà a l'estadi de Gerland.
Joaquim Molins
Crec, que per evenja, a la capital ja parlen amb l’Spielberg per a que rodi una pel.licula que al títol també anomenin al Madrid. Recordeu un "guiño" d’en Woody Allen amb el Barça, doncs a la pel.licula "El Dormilón" (1973), a dins d’un VW Escarabat que porta 200 anys abandonat, hi ha un diari de l’any 1990, i en la versió espanyola, hi ha la noticia del fitxatge del fill de Cruyff per 1.000 milions.

divendres, 20 de febrer de 2009

A segunda, a segunda?

El dissabte es juga el Barça-Espanyol. Serà el quart i últim enfrontament d’aquesta temporada i darrer considerat com a "derbi", donat que tot sembla indicar que la propera temporada quan el President Sànchez parli de l’altre equip de la ciutat, haurà de puntualitzar si es tracta del Cornellà o el del Prat.
Actualment el clima està enrarit des de que farà uns 5 anys, el President Laporta no va autoritzar la venda del jugador Saviola a l’Espanyol, quan ja semblava que estava fet, i aixo no va agradar al President Sànchez.
Nosaltres reconeixem, i ell mateix també, que tenim un president amb un caràcter molt fort i un pel "xuleta", però és que les reaccions i certes declaracions (i no pel vocabulari utiltzat) del president de l’Espanyol i a vegades del Director General, fan dubtar de si parlen seriosament o no.
De petit, algun cop la meva mare em va dir jo era capaç de veure la palla a l’ull d’un altre, i no veure la biga de l’ull propi. Ho dic perquè l’Espanyol vist des de fora, dóna aquesta sensació, que ha volgut viure més preocupat en fer la guitza al Barça, queixant-se dels polítics, queixant-se dels mitjans de comunicació, etc, i demanant un tracte similar o proporcional als del Barça sense oferir a canvi, ni audiències, ni més espectacle esportiu.
Potser no és important i només és un exemple, però després "fardar" de club català, que pensin quan anys els va costar fer el seu himne en la nostra llengua.
A sobre van de "senyors" i al maig del 92, amb el recolzament del seu President Julio Pardo i de l’entrenador Clemente van quedar força retratats, en no voler de fer el passadis al Campió d’Europa, amb gran part de Sarrià corejant el famos "Pasillo No, pasillo no…." Van donar un pèssim exemple d’esportivitat, encara bo que anys després van saber rectificar i si que el van fer, i diria que dos cops.
Un d’aquests cops a la temp.05-06, ens van fer passadis amb l’Espanyol també com ara en posicions delicades. Doncs bé, un any després i dies abans del "Tamudazo" en Zabaleta en roda de premsa va mentir. Va crear un estat opinió, que avui en dia encara dura, fent creure que com el dia del passadis, tot el Camp Nou els cantava el "a segunda…" ens ho volien fer pagar, donant-li la Lliga al Madrid. I el cert va ser, que aixó només va passar un moment a la 2a part, i de forma molt minoritària.
També ens preguntem si es poden comparar els crits dels 90 minuts del partit de Copa del Lluís Companys, que es sentien perfectament per televisió, (donat que era un partit privat i només hi podien anar ells) "Messi muerete…" "Put…Barça.." insultant greument, etc, amb els crits del partit de tornada, una vegada a la 1ª part i un altre a la 2ª part, dels "a segona…"
Aquest dissabte a veure si conseguim els 3 punts, amb un bon partit, i a veure tambe quants cops se sent "a segunda, a segunda.." perdò " a segona, a segona.."
Joaquim Molins

dimecres, 18 de febrer de 2009

Arriba l'hora de la veritat

En aquestes properes tres setmanes, el Barça es juga bona part de les seves ( moltes ) possibilitats en la cursa per l´anomenat "trèvol". A saber.
En la lliga, visita-derby del nostre rival en zona "delicada", Espanyol, per anar després al Vicente Calderón, i rebre un Athletic de Bilbao amb bones vibracions.
Aquests tres propers partits haurien de permetre mantenir o, àdhuc, augmentar, la distància sobre l´únic rival a la Lliga, el Madrid ( els altres, Valencia, Sevilla, Villarreal, Atlético ... són a 20 punts o més ! ).
Ara representa que hem d´estar amuinats perquè han reduït la distància... a 10 punts ! Home, amuinats potser que ho estiguin ells, trobant-se 10 punts per sota a falta de 15 jornades i veient el joc i registres del nostre equip. En fi, ja s´ho faran.
En Champions arriba ja ( per fi ! ) el doble enfrontament de vuitents amb l´Olympique de Lió, equip inferior al Barça, que, a més, no està tenint el rendiment de temporades anteriors, i la tornada és a l´Estadi. Caldria garantir la presència a quarts, on, a més, s´haurà produït una bona neteja dels principals aspirants : Roma o Arsenal, Manchester o Inter, Chelsea o Juve.
Finalment, ens queda la tornada de semifinals de Copa a Mallorca, amb el 2 a 0 de l´anada, resultat que hauria de resultar suficient per a ser presents a la final de València del 13 de Maig.
Ha arribat l´hora de la veritat. Ha arribat l´hora que l´equip mostri la millor cara que ha vingut ensenyant aquests mesos, tant en joc, com en resultats, com en capacitat golejadora i d´espectacle. Ha arribat l´hora que els millors siguin decisius ( i que Messi no es lesioni ). Ha arribat l´hora que tots plegats (incloc premsa, entorn, socis) fem pinya.
El que no ha d´arribar és l´hora dels estaribots ( Eto´o, Eto´o ... dedica´t a seguir fent gols ).
Tots units fem força. Visca el Barça !
Jordi Medina.

dilluns, 16 de febrer de 2009

Quin millor assessor, en política exterior!

Ja fa uns dies que corre la notícia que el President Laporta podria entrar a formar part d’un grup d’assessors del Govern "tripartit" de la Generalitat de Catalunya, en matèria de política exterior.
Es clar que en els darrers anys, i donat que les seves activitats profesionals l’hi ho permeten, poques persones representatives d’un club o associació (ni Perrín inclòs), deuen haver superat el kilometratge arreu del món del nostre president.
Sabem que des del seu nomenament a l’any 2003, el nostre president ha exercit de català i de barceloniste arreu del món, exceptuant a no ser que sigui un error, del continent d’Oceania.
Fent un petit recordatori, per Continents, amb gires o sense, i amb amistosos o sense, veiem que el president Laporta pot aportar experiència en llocs com: -A Europa: No cal dir, que entre els partits de la Champions/Uefa, i les reunions itinerants de Uefas, Fifas, etc, poquissims països l’hi deuen quedar per trepitjar. -A Amèrica: Als Estats Units, des de Nova York a Los Angeles (California), i des de Miami a Chicago, i baixant des de Mèxic a l’Argentina, entre altres, si no estat per les gires, ha estat per a signar acords amb clubs; per anar a la ONU, per anar a la Borsa… -A Àfrica: Des del Marròc a Sudàfrica, des de Egipte al Camerún, i des del Senegal a Swatzilandia, entre altres, ja sigui per partits amistosos, inaugurar penyes, visitar Mandela, lluitar en contra de la Sida, etc -A Àsia: Recordem les gires del Japó, Korea i Xina, els acords amb Uzbekistan, i aquest cap de setmana a l’Índia.
O sigui que pel govern pot ser un gran encert aprofitar l’experiència del nostre president, però algú que podria rebre un càrrec de confiança d’aquest tipus, hauria de tenir ben net el seu expedient, i creiem que pot anar en contra seu tenir un Barça tant judicialitzat (i poques vegades favorable), en temes tant diversos com el de la Due Dilligence, demandes amb exempleats, trencaments de contractes, incumpliment d’estatuts, etc.
Joaquim Molins

dimecres, 11 de febrer de 2009

80 anys del Campionat de Lliga, Història d’una injustícia

Ara que es celebren els 80 anys de l’inici del 1er Campionat de Lliga, i del qual se n'han disputat 77 edicions, Un Crit Valent recorda que en un cert temps, parlar de la Lliga española, era parlar de la Lliga de la injustícia i de la Lliga del frau.
Durant molts anys van existir una sèrie de condicionants, que feien que el nostre Barça, jugués amb uns desavantatges evidents enfront del Madrid.
I ja no va ser només un problema de la Dictadura en un temps determinat, sinó que anys després, i encara des d’una posició de poder, molts dels executors franco-madridistes de l’època, ja en democràcia, van continuar instal.lats en estaments oficials (esportius i no esportius) "sobrevivint" als mateixos Franco i Bernabeu, i dirigint en la mateixa direcció, afavorint al Madrid.
Ells poden respondre que només han estat casualitats, o que simplement tenien un millor equip (aquí, potser callen i no expliquen el perquè el tenien), o que va ser una qüestió de sort, sense reconéixer en cap moment, ni una mínima influència de la política en el resultat final dels campionats. A més, amb una supèrbia ratllant l’insult ens parlen de madriditis.
Doncs de madriditis res, UCV vol tornar a recordar per als mes joves, del perquè de la gran diferència que existeix de títols aconseguits entre el Barça i el Madrid (18 a 31), que queden clarament marcats per uns anys i per les actuacions d’unes persones en concret.
1.- Políticament, a l’any 1953 s’ajuda al Madrid, a ROBAR el jugador Di Stefano al Barcelona, amb tota mena d’injerències en les negociacions, canvis de normatives i lleis esportives, pressions als nostres directius ("Carretó, sea usted sensato que tiene familia")., amenaces als negocis, etc. D’11 campionats que va jugar, el Madrid en va guanyar 8.
2.-Econòmicament; des de la construcció del Camp Nou, el Club va quedar tocat económicament un temps, i les autoritats van trigar 8 anys en atorgar la requalificació dels terrenys del camp de Les Corts, a la qual teniem dret pel canvi d’ús dels terrenys del Camp Nou que eren urbanitzables.
3.- Arbitralment i Ortiz de Mendibil a part, la presidència per part de José Plaza del Colegio Nacional de Árbitros, va resultar "sanginària" i insultant pel interessos del Barça. A tall d’exemple, en tres époques diferents va dirigir el CNA, i en aquestes 13 temporades el resultat va ser d’11 lligues el Madrid i 2 l’At.Madrid.
Un Crit Valent en breu presentarà un informe en el que desenvoluparà aquests 3 punts anteriors, i demostrarà la injusticia de part d’aquestes 19 lligues "fraudulentes".
Joaquim Molins

dilluns, 9 de febrer de 2009

Aquest Barça pot ser el “Récord Team”

Posats a escollir un nom per aquest magnífic equip, Un Crit Valent pot oferir-ne un: El de "Récord Team".
Es que data d’avui i pel que portem de temporada, no és agosarat pensar que aquest grup pot fer història, pel seu nivell i intensitat de joc, pels seus números i pels seus resultats.
Una davantera solvent amb uns resultats brutals, enveja de tot el món. Un mig del camp creatiu, ràpid i contundent, i una defensa consolidada i tancada. I té gràcia que tot s’està fent amb un sistema de rotacions, sobretot al mig del camp i a la defensa, que fa que molt cops encertar l’alineació de l’equip, és una feina difícil.
Avui en dia i després de 22 jornades, continuem amb una mitjana per sobre dels 3 gols per partits, tenim el Pitxitxi i el Zamora. I si existissin, també tindriem els récords absoluts de pilotes al pal. (ahir un més) i de percentatge de possessió de pilota, entre altres.
I tot aixó s’està aconseguint amb una humilitat digna de qualsevol monjo, amb una sèrie de declaracions respectant a tots els contratris per part de tots els estaments del Club com tècnics, jugadors i directius.
Esperem que tota aquesta felicitat actual, i que es transmet a l’estadi, duri fins al final de la temporada i que apart dels récords puntuals que es poden aconseguir, voldriem que aquest grup passi a la història pel número de títols guanyats.
És una tasca molt difícil, i la prova és que només tres equips ho han aconseguit des de la creació de la Copa d’Europa, però pensem que si la sort en certs moments ens acompanya no serà impossible per aquest equip de récords.
Ens visitava com a "entrenador" de l’Sporting, l'Enrique Castro "Quini" davanter centre del Barça de començaments dels anys vuitanta, pitxitxi de la lliga amb el Barça, va ser l’autor del gol 3.000 i davanter golejador a les finals de la Copa del Rei de l’any 1981 i de la Recopa d’Europa de l’any 1982.
Joaquim Molins

dimarts, 3 de febrer de 2009

Del capote de torero, a l’esmaxada a lo Djalminha

Quan un es posa davant la tele, esperant els esports per a veure que en diuen del Barça, em trobo amb una invasió d’informació de la NBA, una mica com a mínim exagerada.(que si els tirs lliures d’un, els punts d’un altre, els partits perduts de l’altre, etc..)
Aquí sempre parlem dels jugadors catalans que hi són, i a España els anomenen (com sempre en termes guerrers), la Armada Española, com no!
Estareu pensant on vull anar a parar, perqué ni parlo "encara" del Barça, i parlo de la NBA.
Doncs bé, no sé si el Rudy Fernández és molt amant dels toros, però la noticia que als d’Antena 3 se’ls ha fica al cap enviar-l’hi un capote de torero per a que faci "unos pases toreros", (com un Raul qualsevol al Bernabeu) per la pista del All Star, m’ha deixat estupefacte, però allà ells.
Ara bé per la segona part ja no hi passo.
Que vol dir l’esmaxada a lo Djalminha. Que ho diguin per España, mira ja n’estem acostumats, però caldria que el mitjans d’aquí, reivindiquessin que aquesta jugada al Barça ja l’hem vist, en blanc i negre i en color.
En blanc i negre en una jugada similar però no igual, que es va anomenar del "yo-yo", de l'Eulogio Martínez a Wolverhampton, i en color no cal estar en portes de jubilar-se (ho dic per l’edat), per a recordar que aquest dribling passant-se la pilota pel sobre el cap la vàrem veure fer a finals dels anys setanta a Juan Carlos Heredia, si si el "Milonguita". I sembla que ningú ho recorda.
I no en va tenir prou en fer-ho al Barça un mínim d’un parells de cops, sino que també ho va fer en un dels pocs partits que va anar com a oriund a la "selección española".
Des d’aquí una abraçada per al Milonguita Heredia, precursor de la jugada, i no pas aquest Djalminha del Deportivo.
Per a acabar un record per en Josep Lorente l'entrenador d'Hoquei Patins, perqué amb ell es va començar a forjar la mítica màgia insuperable del Palau Blaugrana. Sempre et recordarem.
Joaquim Molins