dilluns, 25 de novembre del 2013

El cuadrat “màgic” del R Madrid: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza

El cuadrat: Franco, Bernabéu, Saporta i Plaza
Així és com anomeno el sistema que es va crear per a controlar i segrestar el futbol a Espanya durant quasi cinc dècades, des de 1943 amb l’accés a dit de Santiago Bernabeu a la presidència del R Madrid fins al 1990 quan José Plaza finalment va abandonar el seu càrrec de President del Colegio Nacional de Árbitros.
 
El primer, perquè va ser el dictador que va permetre que membres dels estaments esportius, econòmics i polítics, estiguessin al servei del club blanc via la teranyina d’interessos que va anar teixint primer Bernabéu, i a partir dels 50’s Raimundo Saporta.
 
Santiago Bernabéu va ser nomenat president al 1943, i no hem d’oblidar qui era el seu màxim protector: el Tinent General Agustín Muñoz Grandes, Comandant en cap de la División Azul, Jefe de la Casa militar de Franco, i antic ministre del Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, del qual depenia la Delegación Nacional de Deportes del General Moscardó.
 
El primer gest de Bernabéu cap a l’estament militar franquista, va ser nomenar President d’Honor del club al Tinent General Sáenz de Buruaga, de trist record per diversos fets durant la Guerra Civil, i crear una Junta directiva amb lligams directes amb el Règim, com entre altres:
  • Vicepresident 1er el Tinent Coronel Cárcer Disdier (ajudant de Muñoz Grandes a la División Azul)
  • Vicepresident 2on Francisco Gómez de Llanos, Director General d’Hisenda, i posterior Ministre d’Hisenda quan es va resoldre el Cas DiStéfano.
  • Vocal: Pedro Méndez, president de la Comisaria d’Urbanisme de l’Ajuntament d Madrid, per a endegar sense cap problema la construcció del nou Chamartin;
  • Més algún Procurador a Cortes, etc.
 
Amb aquests lligams directes amb el poder polític, és fàcil entendre com van poder construir el nou Chamartín a mitjans dels anys 40’s, i moure tots els fils, Ministeri de la Secretaria General del Movimiento, DND, Instituto Español de Moneda Extranjera, etc per a boicotejar l’arribada de DiStéfano al Barça, i que via les pressions polítiques acabés al R Madrid, tot i que inicialment tal com deia el document de Sancho Dávila President de la FEF que van descobrir fa uns messos el periodistes Xavier G.Luque, Jordi Finestres i Sid Lowe, “el contrato entre Millonarios de Bogotá y el R Madrid es papel mojado”.
 
A partir de aleshores res va tornar a ser igual, fins que van començar a desapareixer els membres del cuadrat “màgic”, Franco al 1975, Bernabéu al 1978, Saporta al 1978 tot i que de forma testimonial al 1985 va tornar-hi amb Mendoza, i finalment Plaza al 1990.
 
El Barça dels 50’s va aguantar, lluitar i triomfar a Espanya, però es va veure ofegat per la histèrica campanya mediàtica muntada per la premsa i el Règim al voltant de les “àmfores” d’Europa del R Madrid, i que avui en dia encara dura, donant un valor reprentatiu de l’Espanya franquista a una competició de 7 partits per davant de la Lliga que en tenia 30 partits.
 
El problema que va tenir el Barça a començaments dels anys 60, va ser la incapacitat de renovar un magnífic equip que s’havia fet gran (Ramallets, Kubala,…), per la greu crisi econòmica derivada de la construcció del Camp Nou, que fins i tot ens va obligar a vendre a Luís Suarez a l’Inter de Milà, mentres esperàvem la requalificació dels terrenys del Camp de Les Corts, que es va anar allargant fins a on als polítics van voler.
 
Quan finalment el Barça va poder eixugar el problema econòmic, i encarar el futur esportiu, al 1967 es va produir l’accés a la presidència del Colegio Nacional de Árbitros de José Plaza, el qual va dirigir en diferents etapes fins al 1990.
 
Aleshores es pot comprobar la paradoxa de que en les 13 temporades, dividives en tres periòdes 67-70, 75-80 i 85-90 on Plaza designava en solitari, el R Madrid va guanyar 11 Lligues i 2 l’At Madrid, i el Barça cap.
 
Que en els 10 anys entremig 70-75 i 80-85, on o no era president o no va designar en solitari perquè la RFEF li va posar un control, “curiosament” els títols de Lliga van estar repartits entre R Madrid, FC Barcelona, R Societat i At.Club Bilbao amb dos títols cadascun, més un l’At. Madrid i un el València.
 
I des de que Plaza va abandonar definitivament el càrrec al 1990, ara ja fa 23 anys, es veu com tant Barça i Madrid guanyen lligues, però el Barça és l’equip que n’ha guanyat més amb un total de 12, per 7 de l’equip blanc.
 
L’estudi del números finals, des de la mort del dictador Franco, primer vèrtex del cuadrat “màgic” del R Madrid el 20 de novembre de 1975 ara ha fet 38 anys, ens dona que el Barça ha anat equilibrant el palmarés poc a poc després de dècades plenes d’injustícies.
 
Des del 1975, el Barça ha guanyat un total de 49 títols oficials per 39 del R Madrid.
 
FCB: 13 Lligues, 4 Champions, 4 Recopes, 4 Supercopes d'Europa, 2 Mundials de Clubs, 9 Copes, 11 Supercopes d'Espanya i 2 Copes de la Lliga
 
RM: 16 Lligues, 3 Champions, 2 Uefas, 1 Supercopa d'Europa, 2 Intercontinentals, 5 Copes, 9 Supercopes d'Espanya i 1 Copa de la Lliga
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins   @qmolins

@uncritvalent_of

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
 

dimarts, 12 de novembre del 2013

L’oficialitat de Copa de Fires 1955-1971 i el palmares del Barça

Sir Stanley Rous President de la FIFA entrega la Copa de Fires. Setembre 1971
A començaments de 1955, es va produir un dels errors històrics del FC Barcelona, quan va rebutjar la invitació del periodista Carles Pardo, corresponsal del diari francès L’Equipe a Espanya, per a participar en les reunions fundacionals per a crear una nova competició europea de clubs.
 
En aquells anys a Europa es jugaven entre altres, la Copa Mitropa que es disputava entre paisos centreeuropeus i la Copa Llatina que disputaven els campions de les lligues de Portugal, França, Italia i Espanya, i de la qual el Barça havia guanyat en dues edicions.

La idea inicial d’aquesta nova competició, va ser de Gabriel Hannot editor de l’Equipe al desembre de 1954, però al plantejar-ho a la recent creada UEFA, aquesta no va fer-ne cas perquè la FIFA ja estava inmersa en la creació d’una altra competició destinada a enfrontar a equips de les ciutats europees organitzadores de Fires Internacionals Mostres.

En aquells mesos que van del desembre de 1954 al març del 1955, amb el “robatori” de DiStéfano ja perpetrat al setembre de 1953, i tot i que el R Madrid havia guanyat la darrera lliga 1953-1954 després de 30 anys de sequera, el Barça era un club amb el prestigi futbolístic internacional intacte.

Els respresentants del Barça no van creure en una competició pensada i auspiciada per un diari esportiu per a vendre més exemplars  als mesos d’hivern, i es van decantar i donar suport juntament amb l’Ajuntament de la ciutat, a la competició  que impulsava la FIFA.

A començaments d’abril de 1955 es van celebrar les primeres reunions per la creació de la Copa d’Europa, i pocs dies més tard, el 18 d’abril del 1955 la FIFA ja anunciava la creació de la Copa Internacional de Ciutats en Fires, impulsada per un Comité integrat entre altres pel Vicepresident de la pròpia FIFA, el Secretari general de la FA d’Anglaterra, el President de la FIGC d’Itàlia, etc.

O sigui que no es pot negar, com fan cert periodistes de la “caverna madridista”, sobretot des de que el FC Barcelona als darrers 30 anys ha anat superant en títols al “seu” R Madrid, l’oficialitat de la Copa de Fires, només perquè la UEFA no la reconegui com una competició seva, tot i que en les seves tres darreres edicions si que ja se’n va ocupar de l’organització.

El Mundial de Clubs de la FIFA, que el Barça ha guanyat dos cops darrerament, tampoc surt reflexat en el palmares UEFA del Barça, i ben oficial és.

En la web de la UEFA, en l’apartat on explica la història de la nova UEFA Europa League (clicka per veure-ho), en els tres primers paràgrafs es fa completa referència histórica a la Copa de Fires, fins i tot anomenant-la justament, com la precursora de l'antiga Copa de la UEFA (1971-2009)

Per tant, en la web de la UEFA (clicka per veure-ho), al Barça se li reconeixen les 4 Copes d’Europa, les 4 Recopes i les 4 Supercopes d’Europa; i el canvi no les 3 Copes de Fires, ni els 2 Mundial de Clubs guanyats, al ser competicions que no va organitzar.

En canvi en la web de la FIFA (clicka per veure-ho), el palmarés del FC Barcelona si que apareix intacte (bé faltaria actualitzar la darrera Supercopa d’Espanya d’aquest estiu), i no recull les Copes Llatines (2), la Copa de la Lliga (1), ni les Copes Eva Duarte antiga Supercopa d’Espanya (3).

És remarcable, que amb el canvi de nom de la competició, al fer-se càrrec total de l’organització la pròpia UEFA, passant de Copa de Fires a Copa de la UEFA, al setembre de 1971 es va jugar un partit per a entregar en propietat el trofeu, entre el primer guanyador de la competició al 1958 i el darrer al 1971.

Aquesta finalíssima de la Copa de Fires la va guanyar el Barça al Leeds United per 2 a 1, i la Copa (Trofeu Noel Beard) va ser entregat a la gespa del Camp Nou al capità del Barça Joaquim Rifé, com es pot veure a la foto, pel propi President de la FIFA i  impulsor de la competició al 1955 Sir Stanley Rous.

I el palmares històric total, ja dona una avantatge al FC Barcelona sobre el R Madrid de 83 títols a 78.

Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Foto: Arxiu FCB www.fcbarcelona.cat

Enlace al artículo en castellano en el Diari d'Opinió 50x7  CLICKA AQUÍ

Enlace al article en català al Diari d'Opinió 50x7 CLICKA AQUÍ
 

dimarts, 29 d’octubre del 2013

Amb Cruyff al 1973, va entrar el color a casa nostra

28 d'octubre de 1973 Barça-Granada
Encara faltaven dos anys per la mort al llit d’un hospital del responsable de la Guerra Cívil a Espanya, de la foscor de la repressió de quasi cuaranta anys d’una dictadura militar i de qui esportivament va permetre la protecció estatal al Real Madrid.
 
Aquesta setmana es cumpleixen els cuaranta anys del debut oficial de Johan Cruyff amb el Barça, moment en el qual, el club i la societat catalana van començar a passar mica en mica del blanc i negre permanent d’Espanya, a veure la vida en colors.

Però fins a arribar a aquell 28 d’octubre de 1973, vuitena jornada de la Lliga 1973-74 contra el Granada, data del primer partit oficial en que va poder jugar Johan Cruyff de blaugrana, el Club va haver de driblar molts entrebancs.

El primer i més important era la prohibició fitxar a jugadors extrangers, vigent des del 1953 quan per l’actuació dels estaments del Règim franquista, el totpoderòs General Moscardó com a cap de la Delegación Nacional de Deportes ho va promulgar per a boicotejar el fitxatge de Di Stéfano pel Barça.

Doncs bé, a començaments dels anys 70’s s’havia flexibilitzat una mica la prohibició aquesta, permetent el fitxatge de jugadors sudamericans que puguessin justificar ser fills o nets d’espanyols i que no haguessin debutat a la selecció del seu país; Van ser el anomentats oriunds.

Els clubs aprofitant aquesta petita escletja van còrrer a “importar” molts jugadors de Sudamèrica i la FEF acceptava sense cap problema les documentacions que se li presentava, dubtosa en la majoria de casos.

No va haver cap problema fins que va ser el Barça el que intentar fitxar els seus primers oriunds. La Federació va acceptar la fitxa d’un jugador anomenat Cos, però va vetar la del Milonguita Heredia, que era dels pocs que tenia la documentació correcte.

El lio ja estava muntat un altre cop, i la diferent vara de medir a tots els clubs excepte el Barça,van fer que el President Montal fart de tantes injustícies enviés a Sudamèrica al jove advocat Miquel Roca i Junyent, per a que elaborés un informe general de l’origen dels oriunds que havien estat inscrits a la Lliga espanyola.

El informe que Miquel Roca va presentar al Barça i a continuació el President Montal va transmetre a la Federación Española de Fútbol al maig de 1973 va ser tant demolidor, que per a evitar que es fes públic, no és que permetessin el fitxatge d’Heredia pel Barça, és que van decidir obrir les fronteres i autoritzar els fitxatge de jugadors extrangers.

Aleshores el Barça anar a pel millor jugador del món del moment, tricampió d’europa amb l’Ajax d’Amsterdam i guanyador de dues Pilotes d’Or, al qual ja havia fet una aproximació tres anys abans.

Després de dures negociacions portades espectacularment pel gerent del Club Armand Carabén, ajudat en les tasques de traducció per la seva dona Marjolijn van der Meer que era holandesa, i de les pressions del propi Cruyff als directius de l’Ajax, es va arribar finalment a l’acord el dia 13 d’agost de 1973.

Però un cop Cruyff ja era blaugrana encara van quedar pendent tot de tràmits burocràtics per a resoldre, alentits per una banda per l’Ajax i pe la FEF, que van fer que el millor jugador del món no pugués debutar en competició oficial fins a la vuitena jornada.

A partir d’aquí, per lo bo i per lo dolent, res va tornar a ser igual i avui en dia la màgia encara dura.
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Foto: Arxiu FCB www.fcbarcelona.cat
 
Enllaç al Diari d'Opinió 50x7.com en català CLICKA AQUÍ
 
Enlace al Diari d'Opinió 50x7.com en castellà CLICKA AQUÍ
 

dimarts, 22 d’octubre del 2013

Els nens, "expulsats" del Camp Nou

Barça-Getafe 12h 10/02/2013

Sempre hem dit que som especialistes en muntar “crisis setmanals” sense l’ajut de cap factor extern, i el lio d’aquesta setmana amb el trencament d’un dels fets diferencials que ens uneix a molts dels socis del Barça, com es el “debutat” al Camp Nou de la ma de pares i avis, i haver repetit aquest mateix gest amb els nostres fills o nets, és de matrícula d’honor al despropòsit.
 
Aquesta directiva ha pres una decisió injusta, basada en principi en uns números falsos o manipulats d’un informe de seguretat, i amparant-se en un Decret que s’incumpleix des de fa anys, i ha decidit per seguretat que els nens menors de vuit anys que no tinguin entrada o abonament ja no podran entrar al Camp Nou, tal com s’ha fet sempre.
 
Els responsables de seguretat del Camp Nou el dia del Barça-Getafe jugat a les dotze del migdia, després d’haver-se incentivat des de totes bandes l’assistència de nens al partit i que fos un èxit, van comptabiltzar i xifrar el rècord històric de nens en 56 anys d’existència de l’Estadi en 10.000.
 
A partir d’aquí sense que mai hagi hagut cap incident remarcable, ni avalantxes, sobreaforaments, etc per la presència dels nens al Camp Nou, s’ha muntat una pel.lícula de terror, on fins i tot s’ha parlat del trist incident del Madrid Arena, per a justificar-se, des de que el Sr.Freixa ho va anunciar el dimarts passat en roda de premsa.
 
Han parlat en cuatre dies els senyors Freixa, Rosell, Cardoner, Moix i Vilarrubi, i per les seves paraules es desprèn que els pares hem estat uns irresponsables per a posar en perill la vida dels nostres fills quan en un dia important els hem portat al Camp Nou.
 
I aixó no és veritat, perquè en la majoria de partits on els pares per l’experiència que tenim, creiem que pot haver el més mínim problema, ens autoregulem i deixem els nens a casa.
 
Hem assitit a un ball de xifres al.lucinant, que van des del desconeixement de l’aforament oficial del Camp Nou, a dir diferents xifres sobre l’assistència del dia del Getafe, passant per la variació del número de nens que realment van assistir-hi.
 
En concret pocs diuen que l’aforament oficial del Camp Nou és de 99.786 espectadors i hem escoltat a varis directius que parlen d’un aforament de 95.000. Raro, no?

El sr.Vilarrubí dir a Rac1 que el dia del Getafe va haver sobreaforament perquè es va arribar als 99.000 espectadors d’assistència oficial i que a aquest número s’havien de sumar el 10.000 nens, i que es miressin les hemeroteques per a comprovar-ho. Doncs bé les hemeroteques i la pàgina web del FC.Barcelona diuen que l’assistència oficial va ser de 85.610 espectadors.
 
I la quantitat de nens que van assistir del dia del Getafe, sempre en boca dels directius, ha variat en una forquilla que anava del 10.000 als 25.000. Exagerat, no?

Per tant, perquè ens hem de creurem el informe del responsable de seguretat on segons el Barça, remarca una previssió d’assistència “al.lucinant” pel Barça Madrid de 30 o 40.000 nens quan mai en 56 anys s’havien superat els 10.000. Increible, no?

I per a tranquilitat de la gent que va al Camp Nou, tot i que com diu el refrany el perill està on està l’home, que sàpiguen que el accessos, els passadissos, les boques, les entrades i sortides de l’Estadi, van estar dissenyades i construides per a assistències superiors a 120.000 espectadors.
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano Clicka aquí 
 
Foto: Miguel Ruiz  www.fcbarcelona.cat

dimecres, 16 d’octubre del 2013

El poc compromis dels compromissaris

Darrera Assemblea 5 d'octubre de 2013
Ens omplim la boca dient que l’Assemblea de socis compromissaris és el màxim organ de control i govern del nostre Club, i quan veus que l’assistència frega només el del 10% dels socis compromissaris convocats, ens hauria de fer reflexionar sobre diversos aspectes.
 
Per una banda hi ha un “passotisme” evident de l’absoluta majoria dels socis escollits compromissaris pel sistema de sorteig pur, i per una altra banda veiem que les Juntes directives s’entesten en fer unes Assemblees “eternes” i soporíferes, a prova de la paciència del més valent.
 
A la darrera Assemblea per a tractar sis punts de l’ordre del dia, hi va haver deu intervencions, el Sr.Rosell, Sr.Faus (dos cops), Sr. Adell (dos cops), el Sr.Rosich, el Sr.Cardoner, el Sr. Freixa, el Sr. Trayter i finalment amb el Palau Blaugrana ja quasi bé buit, el Sr.Bassols.

Pots llegar l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano Clicka aquí 
 

divendres, 4 d’octubre del 2013

El dia que TVE va fer de Punto Pelota o Tiki-Taka

Mundo Deportivo del 12 de novembre de 1985
La manipulació informativa actual per a perjudicar la imatge del FC Barcelona, qua fan a diari programes televisius com el Punto Pelota, el Tiki-Taka, los Malonos, etc,,,. als anys 80's van tenir un origen en la Moviola d'algún Estudio Estadio.

A començaments de la temporada 85-86 José Plaza va recuperar el poder de designar en solitari els àrbitres dels partits, i “ajudar” així al Real Madrid a acabar amb la sequera de cinc anys seguits sense guanyar cap títol de lliga.
 
Recordem que es van enllaçar els dos títols de la Real Societat de San Sebastià, els dos títols de l’Athlètic Club de Bilbao i un del FC Barcelona, coincidint amb cinc anys on José Plaza havia perdut el poder de la designació arbitral.
 
La polèmica d’afavorir al Madrid no va trigar gaire a arribar, però el que no esperavem és que des de RTVE es prengués part tant descaradament per a justificar els arbitratges favorables al club blanc.
 
L’escàndol televisiu i arbitral va saltar el dia del Barça-Madrid, partit jugat al novembre de 1985, quan amb 1 a 0 favorable al Barça, l’àrbitre Urio Velázquez va anul.lar un gol legal a Steve Archibald i la retransmissió de RTVE  a càrrec de José Angel de la Casa tot i veient les repeticions de la jugada anaven insistint i s’escolta perfectament en el video, que el gol estava ben anul.lat per fora de joc. (veure vídeo al segon 28)
 
Un cop acabat el partit, per cert 2 a 0 a favor del Barça (Marcos i Calderé), RTVE lluny de rectificar, van continuar insistint en l’Estudio Estadio de torn que el gol estava ben anul.lat i que la jugada era un fora de joc inqüestionable.
 
Com si fos l’actual Punto Pelota o Tiki-Taka, van muntar una Moviola delirant on els especialistes arbitrals del plató anaven dient i justificant que Archibald “evidentment” estava en fora joc, “porque estava solo”, passant olímpicament de la posició de la pilota.
 
La indignació dels barcelonistes que vèiem el programa, escoltant les manipulacions del presentador i dels especialistes, era semblant a la que tenim actualment quan veiem Punto Pelota o Tiki-Taka.
 
La cirereta al pastis de tot l’escàndol muntat, va tenir l’honor de col.locar-la l’exàrbitre, exseleccionador i periodista Pedro Escartin, que diuen té erigit un bust enfront de l’estadi Bernabéu, que amb el Reglament a la mà va corroborar el que deia tota aquella colla de desinformats, i sense cap mena de rubor va sentenciar que la jugada estava ben anul.lada.
 
Curiosament. la única veu que es va escoltar aquella nit a l’Estudio Estadio, que desautoritzava a Urio Velázquez i que va afirmar que el gol estava mal anul.lat i que havia d’haver pujat al marcador va ser la de José Plaza.
 
L’escàndol per la manipulació informativa feta estava servida, i el Barça no es va quedar amb el braços creuats, i va instar a RTVE a que fes una rectificació pública de la informació errònia donada.
 
Aquesta va arribar a un noticiari de mínima audiència i a la matinada.

La jugada és a partir del segon 28:

 


Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins @qmolins

@uncritvalent_of
 
Enlace al castellano Clicka aquí

dilluns, 30 de setembre del 2013

“Me rompió Migueli, me rompió” Trenta anys de la lesió de Maradona

Goikoetxea amb les botes amb les que va agredir Maradona
Es cumpleixen trenta anys de la tarda del dia de la Mercè de 1983, marcada en la història negra del barcelonisme i del futbol en general, perque vam veure com un destraler en vol rasant a ras de gespa i a traició, lesionava greument el turmell esquerra de Diego Armando Maradona, considerat en aquell moment el millor jugador de futbol del món, (veure vídeo).

Resultat: “Maradona sufre una fractura del maleolo peroneal del tobillo izquierdo, con desviación y arrancamiento del ligamento lateral interno con desgarro. Es imprescindible operar”.

Aquest jugador (perdó per anomenar-lo així) que un any i mig abans ja s'havia carregat el genoll de la nostra estrella Bern Schuster (veure video), al final quan va ser sancionat a molt llocs de la incipient "caverna" va pasar de ser considerat la víctima.

Pots llegir l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano Clicka aquí

Foto: desconec la font

divendres, 20 de setembre del 2013

De Madrid 1972 a Barcelona 1992, passant per Raimundo Saporta

Tots coneixem aquests tres darrers intents fallits consecutius de Madrid per a ser escollida seu dels Jocs, però hi va haver una primera candidatura pels jocs de 1972 gestada al 1965, que té una història curiosa.
 
El historiador Fernando Arrechea (clicka aquí), explica com a l’octubre de 1965 el Sr. Avery Brundage President del COI indica a José Antonio Elola-Olaso President del COE, que veurien amb bon ulls i amb possibilitats de guanyar una candidatura española pels Jocs de 1972, però que tenien de plaç d’inscripció fins l’1 de gener de 1966.
 
Els membres catalans del COE, amb Samaranch al capdavant, agafen el repte de crear la candidatura i presenten ràpidament l’esborrany i una carta d’intencions de Josep Maria Porcioles alcalde de Barcelona.
 
Però l’alcalde de Madrid Carlos Arias Navarro, si aquell de: “Españoles, Franco ha muerto, sniff sniff”, a pocs dies del tancament del plaç de presentació, presenta la candidatura de Madrid, diuen que seguint les ordres de Franco, per a fer fora a la de Barcelona.
 
Y com s’ho van fer per a escollir Madrid per sobre d’una Barcelona amb més experiència, complaure al dictador i que d’entrada “se consiga el efecto, sin que se note el cuidado”?, doncs convocant d’urgència a Madrid una reunió del COE pel dia 24 de desembre de 1965, sense avisar als membres catalans que es faria la votació per a escollir entre Barcelona i Madrid.
 
Amb les presses els membres catalans no hi van poder assistir; Per exemple, Samaranch estava amb l’equip de Copa Davis a Austràlia, però es que els van dir que era una reunió sense importància, i així va anar.
 
Al final Madrid va ser declarada ciutat candidata, però vista la desgana del propi alcalde, a la votació realitzada a Roma va ser escollida Múnic.

15 anys més tard de la tupinada, segons explica en Julián García Candau a “Madrid-Barça, Historia de un desamor” (1996), amb Samaranch al capdavant del COI amb la idea de que Barcelona pugués acollir els Jocs i abans que l’Ajuntament de Barcelona ho fes oficial, va demanar ajuda a una de les persones amb més influències i que millor havia bellugat els fils de l’esport a Espanya durant més de 30 anys i del bàsket a Europa per a beneficiar al Real Madrid..
 
Es va demanar ajuda ni més ni menys que a Raimundo Saporta, al qual se li va demanar i així va fer, que intercedis davant de premsa de la capital per a que no reaccionessin de forma negativa al moment que es fes pública la voluntat de Barcelona de presentar la candidatura.
 
Ja és curiós que per a realitzar un dels somnis més importants que ha viscut Barcelona també s’hagués de passar per Madrid i per la gestió d’una de les persones que més van contribuir durant anys a que es beneficiès en tots els àmbits al Real Madrid, i per tant es perjudiqués al Barcelona.
 
Salut i Barça
 
Quim Molins  @qmolins  @uncritvalent_of  
 
Enlace al castellano Clicka aquí

dilluns, 29 de juliol del 2013

Per un Hall of fame al Camp Nou



Dins de la història del Barça hi una bona quantitat de jugadors que per diverses raons no arriben a assolir la categoria de mite, però en canvi que si deixen un record pel seu joc, títols o trajectòria, que haurien de tenir un reconeixement.

Molts coincidirem en que els grans mites de la història del Barça, en funció de les èpoques i de cada generació han de tenir un reconeixement singular com Gamper, Kubala, Cruyff o Messi, però hi ha desenes de jugadors, entrenadors i/o col.laboradors que haurien de tenir, tal com fan molts clubs a diversos païssos d’Europa i sobretot als Estats Units, un espai concret i públic on vegin la seva imatge recompensada pels merits realitzats durants anys al Barça.

Actualment el Barça si que fa uns reconeixements, aixó si d’una forma dispersa donant a Joan Gamper, Oriol Tort o fins i tot al recordat Ricard Maxencs el nom diversos espais del Club; o la retirada de samarretes de jugadors de les seccions professionals al Palau Blaugrana; o a Miró-Sans i Kubala una estatua a esplanada de la Tribuna.
 
El que intento fer veure és que també quedaria per cobrir un ventall ampli de jugadors i de treballadors històrics del Club, en un espai on vegin recompensada la seva dedicació al llarg dels anys, en un espai exclusiu, pensat i creat a tal efecte.
 
En aquest espai a crear, ja sigui a la façana de la tribuna, a una sala annexe del Museu, o a l’esplanada entre el Camp Nou i el Palau Blaugrana, la gent que ha contribuït d’una manera rellevant a fer gran en Barça haurien de deixar la seva emprempta, i a poder ser en vida.
 
Com a exemple es podria recordar a Samitier i Alcántara dels anys 20, el President Suñol, en Mariano Martín i l’Enrique Fernández dels 40, a integrants del Barça de les 5 copes fins el Barça d’HH; i a  figures com Joan Segarra, etc.
 
A mida que escrit apareixen més noms dels 60 que poden haver caigut a l’oblit i que haurien de formar part d’aquest Hall of Fame blaugrana, com en Bustillo al qual un destraler del futbol com De Felipe li va partir el genoll al Bernabéu mentres l’àrbitre no va pitar falta; o el recordat Benítez mort sent titular indiscutible.
 
I a banda dels esportistes professionals també s’hauria de tenir en compte per aquest espai d’homenatge a magnífics professionals del Club com l’Àngel Mur del futbol, en Toni Bové, Ranko Zeravika, Aito, etc del Bàsket; a Valero Ribera de l’Handbol o el gran Lorente de l’Hoquei patins.
 
Sempre hem de recordar i revisar la nostra història, fins a arribar a l’excel.lència actual.
Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

Foto: Eduard Omedes Mundo Deportivo

dilluns, 22 de juliol del 2013

Superant desgràcies

A finals de desembre del 2012 i per la recaiguda en la malaltia de Tito Vilanova, vaig escriure aquest article pel Diari D'Opinió Digital www.50x7.com Link
 
Malauradament torna a ser vigent
 
"Potser existeix, però descartant els accidents aeris del Torino al Mont Superga i del Manchester United a Múnic, ara no recordo cap club que hagi patit tantes i diferents desgràcies al llarg de la seva història com el FC Barcelona.

Si fem un mínim recodatori dels darrers 50 anys hem tingut de tot:
- La mort a l’abril de 1968 de Benítez, lateral titular del Barça, a la vigília d’un Barça-Madrid.
- El segrest durant 25 dies al març de 1981 de Quini, davanter centre de l’equip.
- Les greus lesions de Schuster (desembre de 1981) i de Maradona (setembre de 1983), màximes estrelles mundials del Barça de començaments dels 80’s, a peus del mateix destraler de l’Athlètic Club de Bilbao, Andoni Goikoetxea.
- La depressió, que molts no recorden al gener de 1988 de l’entrenador de l’equip, Luís Aragonés.
- L’infart al febrer de 1991 que va patir en Johan Cruyff i que el va obligar a passar pel quirofan, per fer-li uns quants by-pass al seu cor i de passada al de molts dels seguidors.
- I per acabar les recents greus malalties i les posteriors recaigudes de Tito Vilanova i de l’Eric Abidal.
.
El que tinc clar és que, de la mateixa manera que amb l’arribada de Johan Cruyff esportivament tot va canviar, socialment també, i amb aquell infart, operació i posterior recuperació, amb un equip que no va defallir en cap moment, amb partits memorables com el 0 a 6 de San Mamés, ens porta a l’actualitat a superar tots els entrebancs.
 
Cruyff, amb el seu futbol, els títols i el seu cor ens han fet moralment molt forts. Futbolísticament vam afrontar amb optimisme els finals de lliga de Tenerife i la del Deportivo; o la substitució de Pep Guardiola per Tito Vilanova com entrenador del 1er equip.
 
Ens queden lluny però, els sotracs que com a Club haviem rebut, afectaven directament a la moral del grup, i provocaven l’enfonsament esportiu de l’equip, la pèrdua dels títols en joc i la conseqüent desmoralització dels seguidors.
 
Actualment i gràcies al grup humà que formen jugadors i tècnics que no fallen, i la sòlida confiança dels socis, el Barça tornarà a superar les dificultats que han aparegut. I sobretot, pensant primer en la recuperació dels afectats i en donar suport i ànims a les seves famílies.
 
Ara amb un Barça llençat i destrossant rècords, tenim una alta proba de salut important, la recaiguda de la malaltia de Tito Vilanova, però amb el lema del Whatsapp del propi Tito: “Seny, pit i collons” ens en sortirem un altre cop."
 
#ÀnimsTito
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
 
 

dimecres, 17 de juliol del 2013

Ja hi som amb els “ismes” i els “istes”

A partir de les declaración de Pep Guardiola on va carregar contra el President Rosell, estem a punt d’escenificar un nou capítol d’aquestes divisions tant habituals que patim al Barça cíclicament.

Fa anys l’escenificació d’aquestes divisions es podia viure al Camp Nou, a les Assemblees de Compromissaris, en algunes Cartes al Director dels diaris o entrant per telèfon a diverses tertúlies radiofòniques. Avui en dia i amb les xarxes socials a l’abast de la majoria de la gent, la divisió la pots trobar d’inmediat a la pantalla del teu móvil.

Kubalistes, Suaristes, Nuñisme, Cruyfisme, Laportisme, Guardiolisme, Rosellistes, etc...

Llegeix l'article al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

divendres, 12 de juliol del 2013

Per quan la descentralització del Barça?

Carnet provisional per la regularització del Cens temp 03-04
A resultes de l’aparició de queixes de socis del Barça sobre el fet d’haver-se de desplaçar en persona a l’única Oficina d’Atenció al Barcelonista (OAB) existent, que és a les oficines del Club, per confirmar o regularitzar les dades del Cens de Soci, vaig recordar la proposta que des d’Un Crit Valent (Pag 4) vam presentar a les eleccions del 2003, on deiem que el Barça hauria d’obrir Delegacions Oficials per apropar el Club als socis i seguidors a diferents comarques i evitar així desplaçaments massa llargs per a petites gestions.
 
I una de les fórmules per ajudar finançar aquests locals oficials en part o en la seva totalitat, seria amb els ingressos que generessin la inclusió en el local, d’una FCBotiga i vendre tot tipus dels productes oficials del Barça.
 
Llegeix l'article sencer al Diari Digital d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

I publicat el 18 de juliol al www.elperiodico.cat llegeix-lo clickant aquí
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

dijous, 4 de juliol del 2013

Deu anys de soci per ser President del Barça

Estatuts del 1992, del 2001 i del 2009
Crida l’atenció dins de la nova modificació dels Estatuts del FC Barcelona (i van ...) que està preparant i ja ha anunciat l’actual Junta Directiva, el punt que afecta a l’antiguitat de soci que es demanarà a qui es presenti a candidat a President del FC Barcelona o a integrant de la Junta Directiva.
 
A partir de l’aprovació en una propera assemblea, en el nous Estatuts es demanarà una antiguitat de 10 anys de soci per qui vulgui optar a ser candidat a la Presidència, i de cinc anys per a ser membre de la Junta Directiva.
 
No són els 20 anys que es demanen al R.Madrid, però també són molts anys.
 
Llegeix l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

dimarts, 25 de juny del 2013

Un nou Camp Nou no és necessari


Donat que el Camp Nou no té cap problema de seguretat estructural, ni de capacitat, ni d’accés, només puc entendre que les raons per les qual la directiva plantegi la possibilitat de construir un nou estadi, siguin econòmiques.

A punt de cumplir 56 anys, el Camp Nou evidentment té punts a millorar, modernitzar i a actualitzar, però avui en dia conserva un aspecte visual digne, inmens i majestuós, que fan que continui sent un referent arquitectònic de Barcelona.

Llegeix l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano CLICKA AQUÏ 

Foto: www.fcbarcelona.cat

dilluns, 17 de juny del 2013

La samarreta del Barça com a bandera

Ara fa uns anys, durant la presidència del Sr Laporta es va decidir ser pioner i incorporar una petita Senyera a les equipacions i tots recordem com se’ns va tractar, i al cap d'un any van anar apareixent a les samarretes de diferents equips banderetes d’Espanya, d’Euskadi, d’Andalucia, d’Anglaterra, etc…

I ara que som els darrers en fer una equipació amb els colors del nostre país també rebem critiques, quan el Betis porta els colors d'Andalucia, el Deportivo els colors de Galicia, el Real Madrid molts anys ha tingut la 2a equipació de morat color del Pendó de Castella, entre altres.

Llegeix l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKA AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ

dijous, 6 de juny del 2013

Eleccions al Real Madrid? No em feu riure!

Sala de Juntes del RM

L’enèssima patada del Madrid a les urnes per a escollir president s’ha consumat, el Sr.Pérez ha estat “proclamat” sense oposició Presidente del Real Madrid segons manen uns Estatuts modificats a mida, i aprovats fa un any per un madridisme enlluernat pels magnífics èxits esportius de l’equip (modo ironia On), on per a ser precandidat has de tenir una antiguitat de 20 anys de soci i presentar d’entrada un aval personal d’uns 75 milions d’euros, l’equivalent al 15% del pressupost del club.

La broma de les eleccions al Real Madrid ve de lluny, si considerem que Santiago Bernabéu, col.locat a dit pels seus amics a la presidència al 1943, es va passar fins a la seva mort al 1978, 35 anys sense afrontar un sol procés electoral ja fos de compromissaris o de socis.

Per a comparar amb el Barça, només cal veure que durant aquests 35 anys de Bernabéu al Madrid on la democràcia era semblant a les eleccions que es produien a Procuradores a Cortes por el tercio familiar, al Barça almenys Miró-Sans al 1954, Llaudet al 1962, Montal 1969 i Núñez al 1978, i les seves respectives reeleccions van ser votades a les urnes per compromissaris o pels socis.

Al 1978, la primera oportunitat q va tenir el Real Madrid de convocar eleccions universals entre els seus socis, ja se’n va ocupar en Raimundo Saporta, un demòcrata de tota la vida (continua modo ironia On), de convencer als candidats que lo millor era que es deixessin estar d’aixó de que els socis puguin votar, i que s’ajuntessin en una sola candidatura.

O sigui Luis de Carlos va succeir a Bernabéu sense passar per les urnes, però es que a ell al 1985 el va succeir Ramón Mendoza també sense eleccions i a aquest, el va succeir al 1995 via cop d’estat intern Lorenzo Sanz. No direu que tot plegat no és espectacular.

Es clar que quan el socis del Madrid han pogut votar tampoc és que la cosa hagi anat molt bé, donat que tots els processos sempre han estat tacats per l’ombra de la manipulació, arribant al punt de judicialitzar les del 2006 on va guanyar Ramón Calderón amb l’esperpent de l’anular el vot per correu.

Vot per correu que va ser sospitòs a la reelecció de Ramón Mendoza enfront Florentino Pérez al 1995, on el vot presencial el va guanyar Florentino, però al sumar els vots de les saques de Correus, Mendoza va conseguir la presidència.

I a les del 2000 amb l’efecte Figo inclòs, Lorenzo Sanz guanya el vot presencial i al sumar els vots de les saques de Correus, Florentino va conseguir guanyar.

No direu que tot plegat no és espectacular.

Llegeix l'article sencer al Diari d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano: CLICKA AQUÍ

dimarts, 14 de maig del 2013

Enyorança per la plaça Sant Jaume


Jo trobo a faltar les celebracions dels títols a la Plaça Sant Jaume.

Hi vaig celebrar molts títols des d’aquell ja llunyà “Neeskens Si, Núñez No” a coro de la gent de la plaça amb un Neeskens plorant a la balconada perquè no havia arribat a un acord de renovació i marxava del Barça després de guanyar la Recopa de Basilea al 1979, a quan al 1999 es van celebrar els cuatre títols de lliga  de les seccions professionals: Futbol, Bàsket, Handbol i Hoquei patins.

A partir d’aquesta gran festa va venir la lamentable travessa del desert en quan a títols, que vam patir als darrers anys de la presidència de Núñez i en els anys de Gaspart, on només es va acudir un sol cop, i va ser el darrer, per a celebrar el títol de la primera Eurolliga de la secció de Bàsket al maig del 2003 i del qual ara es cumpleixen deu anys.

Des de les balconades de l’Ajuntament de Barcelona i de a Generalitat de Catalunya, s’han escoltat frases històriques tant de jugadors, tècnics, directius i polítics, que han quedat a la memòria del univers blaugrana.

Des del Pep Guardiola parafrassejant al President Tarradelles quan va tornar de l’exil.li amb el seu elegant “Ciutadans de Catalalunya: Ja la tenim aquí”, per celebrar la primera Copa d’Europa de Wembley al 1992, a l’espectacular Jose Mourinho amb el seu “Hoy, mañana y siempre, con el Barça en corazón”, la Plaça vibrava i destilava un barcelonisme inigualable.

En les bones èpoques es parlava que a la Plaça hi assistien al voltant de sis mil o set mil persones, que podien fer tant soroll com tot el Camp Nou, i on mai s’havia produït cap incident més enllà d’algun desmai per les esperes.

A les darreres celebracions les autoritats amparant-se en escuses de seguretat, van crear uns passadissos amplíssims al mig de la plaça en forma de creu per l’accés amb comoditat de l’equip i de la tradicional travessa de l’Ajuntament a la Generalitat, que van reduir a menys de la meitat la capacitat de la plaça, provocan un colapse monumental als carrers del voltant on mai abans havia passat.

Així a l’encetar aquest meravellòs cicle guanyador amb la primera lliga del President Laporta al 2004-2005, es va decidir, sembla que de forma consensuada amb les autoritats, canviar el lloc i la forma de celebrar i oferir els títols del Barça, passant els actes al Camp Nou, on es pot fer un millor espectacle televisiu, amb molta més gent, però sense l’encant i la proximitat que donava la Plaça Sant Jaume.

Salut i Visca el Barça

Quim Molins @qmolins  @uncritvalent_of



Enlace al castellano CLICKA AQUÍ
Foto: Blaugranas.com

dilluns, 29 d’abril del 2013

25 anys del Motí de l’Hesperia

Del llibre: El Barça vist per dins de Josep Mussons
Aquesta setmana es cumpleixen 25 anys de l’anomenat Motí de l’Hesperia, on el 28 d’abril de 1988 la plantilla del Barça amb el seu entrenador Luís Aragonés inclòs, van convocar una roda de premsa a l’Hotel Hesperia i davant de la sorpresa general, van demanar la dimissió del President Josep Lluís Núñez i de la seva junta directiva.
 
Al judici laboral entre Schuster i el Barça, es va destapar que els jugadors del FC Barcelona per estalviar-se de pagar els impostos al tipus màxim del 56%, cobraven a part del contracte federatiu, una part en l’anomenat contracte d’imatge que cotitzava al 36%, i Hisenda no ho va trobar correcte i va determinar que s’havia d’abonar la diferència.
 
Aixó va derivar en un conflicte entre jugadors i directiva per a veure qui es feia càrrec.
 
Els jugadors davant de la impossibilitat de trobar una sol.lució per a la regularitzar el pagament dels impostos i de la intransigència del President Núñez rebutjant principis d’acord aribats entre els advocats dels jugadors i directius, van tirar pel dret sense pensar que no tenien una possició ferma davant de l’opinió de la massa social tot i haver guanyat la Copa del Rei per 0 a 1 amb gol d’Alexanco davant la Real Sociedad, però amb una pèssima temporada a la Lliga i una eliminació lamentable a mans del Bayer Leverkussen a la Copa de la Uefa, que al final seria el recordat guanyador.
 
Segurament la raó amparava als jugadors, i la proba és que setmanes després Núñez va acabar claudicant i el club es va fer càrrec dels imports demanats per Hisenda, però el mal que es va fer a la imatge del Barça va ser gravíssim, amb debats televisius i radiofònics entre jugadors i directius airejant draps bruts d’uns i altres.
 
Només va faltar que dies després del “Motí” es jugava al Camp Nou el Barça-Madrid de la lliga 87-88 amb l’equip blanc ja campió. O sigui els jugadors que defensant els seu interessos econòmics havien possat el nom del club per terra, seguint les normes del fair play havien de fer el passadis d’honor.
 
Aquella tarda al Camp Nou tal com reflexa algun llibre, es va fer difícil saber a qui anava dirigida la xiulada monumental que es va produir quan van sortir els jugadors a la gespa i van muntar el passadis, si al Madrid o als propis jugadors del Barça.
 
La majoria dels jugadors van abandonar el club a l’estiu, i amb l’arribada de Johan Cruyff a la banqueta s’estava creant el que seria fin a l’eclossió del Barça de’n Pep, un dels millors Barça de la història: el Dream Team.

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Enlace al castellano clicka aquí
 

divendres, 12 d’abril del 2013

70 anys d’ajuts estatals al Real Madrid


Foto: Història oculta del Real Madrid (2013) de Carles Torras
Segons ha informat el diari anglès The Independent (clicka aquí), la Comissió Europea en el marc de l’anomenat Fair Play Econòmic, ha iniciat una investigació sobre possibles ajuts públics il.legals al Real Madrid.
 
La veritat és que molts pensem que la financiació estatal, legal o no, al Real Madrid ha estat una pràctica habitual des de diverses administracions i organismes públics, a partir de l’arribada a la presidència del club de Santiago Bernabéu al 1943, i portada a l’extrem durant la presidència de Florentino Pérez.
 
Els primers ajuts, segons explica Relaño al seu llibre “Nacidos para incordiarse”, van consistir en les facilitats per a comprar els terrenys on aixecarien el Nuevo Chamartín. Van fer unes valoracions econòmiques favorables d’uns terrenys expropiables i van cobrar per la cessió dels metres quadrats que afectaven al vell camp, per a urbanitzar els nous carrers, a l’Ajuntament de Madrid.
 
En Carles Torras al seu llibre “La historia oculta del Real Madrid” descobreix el pagament via la DND, de quasi un milió de pessetes, l’any 1957, per a financiar l’obra de la il.luminació del Estadio Bernabéu.
 
El següent organisme públic disposat a “ajudar” va ser TVE, que des de començament dels anys 60 i al llarg de quasi dos dècades, pagava un milió de pessetes al Real Madrid per cada retransmissió que li fes de futbol o bàsket. Curiosament, la resta de clubs no cobraven sinó que havien de pagar.
 
També hi ha altres ajuts puntuals, com aquella publicitat d’Iberia a l’equip de bàsket dels anys 80, o el recent Visit Spain ministerial.
 
El problema actual prové de 1996, on per a solucionar que s’havia permès al Real Madrid a començaments dels anys 90, aixecar part de l’ampliació realitzada, sobre terreny públic, es va signar un Pla Especial revaloritzant uns terrenys, entre Ajuntament i Club.
 
Les quatre torres d’accés al tercer anfiteatre, així com part de la projecció vertical de l’ampliació, quedaven fora dels terrenys propietat del Club, i aquest a més, no va construir el pàrking al qual s’obligava.
 
La financiació estatal, legal o no, al Real Madrid ha estat una pràctica habitual
 
Entremig tenim l’escandalosa requalificació de la Ciudad Deportiva, on d’uns terrenys tipificats d’equipaments i comprats a l’any 1960, l’Ajuntament i la Comunitat li van donar al Madrid més de 150.000 m2 de superfície edificable, i aconseguir així més de 500 milions d’euros: Pelotazo!
 
I ara volen aconseguir que els terrenys municipals de la Castellana, expropiats per a vials, es transformin per l’actuació del poder públic municipal i autonòmic en part de l’ampliació del nou Bernabéu.
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 
Enlace al castellano clicka aquí 

dijous, 4 d’abril del 2013

El paper del Régimen al Cas Di Stéfano

La Vanguardia 30/7/1953

Sempre he pensat que tots aquells que li retreuren al Barça alló de: “No hay que mezclar política y deporte”, van ser els primers a barrejar-ho i d’una forma descaradara cap el cantó madridista.
 
El passat 25 de febrer del 2013, el periodista Xavier G.Luque va publicar a La Vanguardia, després d’una investigació amb Jordi Finestres i Sid Lowe, la trobada d’uns documents que proben com la política via la Delegación Nacional de Deportes, va entrar en de ple en el Cas Di Stéfano, fent actuar al Ministerio del Movimiento per a posar els primers entrebancs, i dificultar així el seu fitxage pel Barça.
 
Sense aquesta intervenció política no s’enten la ressolució final, fent que el jugador argentí acabés al R.Madrid, donat que una carta de data 17 d’agost de 1953 de Sancho Dávila President de la RFEF al Teniente General Moscardó, explicava que el contracte signat entre Millonarios de Bogotà i el Madrid era “papel mojado”.
 
Però com la RFEF penjava de la DND del Teniente General Moscardó, i aquesta del Ministerio de la secretaria general del Movimiento, en mans de la Falange Española, la Federació sense escrúpuls va canviar d’opinió.
 
També van actuar altres madridistes de diverses institucions com el Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME), on el seu Director General Manuel Vila ja era directiu del Madrid des de 1946, i el club al Consell de Ministres de Franco hi tenia dos persones clau amb una relació directa i personal:
- El Ministro del Ejército el General Agustín Muñoz Grandes, amic personal de Bernabéu i exministro del Movimiento;
 
- i el Ministro de Hacienda en Francisco Gómez de Llanos, directiu de la 1ª junta directiva del R.Madrid de Bernabéu;
La junta directiva de la RFEF estava composada per 14 membres i d’aquests n’hi havia un mínim de 7 amb un “currículum” sospitós.
-          President Sancho Dávila, falangista
-          Vicepresident 2on: Agustín Aznar Genner, Falangista, Voluntari de la División Azul i Procurador a Cortes
-          Tresorer: Manuel Motero Valle, Falangista i Procurador a Cortes;
-          Vocal: Mariano Gómez Zamaolla: General del Exèrcit d’Infateria;
-          Vocal: José Antonio Pascual López-Quesada, madridista declarat:
I la gran traca final els:
-          Vocal: Miguel Moscardó Guzman, militar i FILL del Teniente General Moscardó
-          Secretari: Fernando Esquivias Franco, militar i GENDRE del Teniente General Moscardó;
 
Algú creu que amb aquests personatges, que endefinitiva van canviar el rum de la història del futbol a Espanya, el Barça tenia alguna possibilitat?
La Vanguardia,25 de febrer del 2013  CLICKA Pag-1 i CLICKA Pag-2

Salut i Visca el Barça

Quim Molins
 
Enlace al castellano CLICKA AQUÍ