dimarts, 18 de desembre de 2012

Wert i "l'espanyolització" del Barça


Fixar-se amb els de 1939 fins al 1975

Amb les declaracions del ministre Wert, que també ho és d’esports, que es va declarar hooligan del Real Madrid, i la seva actuació sobre l’espanyolització dels nens catalans amb un intent d’acabar amb el sistema d’educació que tenim a Catalunya, he pensat que pot tenir la idea de fer el mateix que van fer al 1939, gent com ell, que pretenen la uniformitat espanyola per la força del “decreto y mando”.

Al gener de 1941 van canviar el nom del club a la gramàtica espanyola: Club de Fútbol Barcelona i van substituir les quatre barres, per només dues.

Llegeix l'article sencer al Diari Digital d'Opinió 50x7.com CLICKANT AQUÍ 
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins

Enlace al castellano clicka aquí

dimarts, 11 de desembre de 2012

Un altre possible origen dels colors del FC Barcelona

Los Deportes 17 de Desembre de 1899
El 29 de novembre es van complir 113 anys des de que un grup de dotze joves, citats per Joan Gamper, es van reunir al Gimnàs Solé al carrer Montjuïc del Carme i constituir una societat esportiva per a jugar a futbol, el Football Club Barcelona.
 
Un misteri que sempre ha rodejat la fundació del Barça és el de l’origen dels colors blaugranes de la samarreta.
 
Al programa de TV3 Aquest Any Cent!, dedicat a Joan Gamper, es van estudiar a fons totes les opcions. Totes? Doncs no, es va entrevistar al Sr. José Luís de Urruela fill de Juan de Urruela 1er porter de la història del Barça i va dir que el Barça i el Real Club de Polo comparteixen els mateixos color:


Llegeix l'article sencer al 1er Diari Digital d'Opinió 50x7.com  CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

divendres, 30 de novembre de 2012

Cal la campanya publicitària dels cotxes?


Doncs d’entrada i per a que ningú en tingui cap dubte, la meva resposta rotunda és que no.

Evidentment és d’agrair que Audi sigui un dels patrocinadors “premium” del FC Barcelona, però si en èpoques de bonança econòmica ja puc trobar discutible la cessió/donació annual dels cotxes d’aquesta marca als jugadors, en l’actualitat i tal com està de malament la situació econòmica del país, crec que és un acte totalment evitable i que en la situació actual s’hauria d’haver suspès.
 
Ja sé que pot semblar que amb aquest escrit faig demagògia, però aquest acte segur que fa molt mal a la vista a centenars de milers de seguidors blaugranes, i a milions d’aficionats al futbol o no, que en l’actualitat ho poden estar passant malament.
 
M’atreviria a dir que fins i tot els que no ho estan passant malament, afortunats ells, tampoc ho troben correcte.
 
Continua la lectura al Diari Digital d'Opinió 50x7.com: CLICKANT AQUÍ 
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins
 

dijous, 15 de novembre de 2012

La literatura blaugrana

Una de les característiques de la immensa energia del Barça, a diferència d’altres clubs, és la quantitat de llibres que es publiquen al cap de l’any en clau blaugrana sobre la seva història, biografies, memòries i històries diverses, per part de periodistes, historiadors, expresidents, exdirectius, exjugadors, etc.
 
La meva experiència com a afeccionat i lector compulsiu de llibres sobre el Barça, em ve de recuperar un record del meu pare, gran barcelonista al qual no vaig arribar a conéixer, el llibre de les Bodes d’Or “Cincuenta años del C de F Barcelona 1899-1949”, i la seva lectura un cop i un altre em feia sentir a prop seu.

A partir d’aquell llibre que guardo com un petit tresor, la lectura sobre la història del Barça m’ha anat atrapant, i em va enganxar de ple en el primer “boom literari blaugrana” coincidint amb els bons resultats i els títols del Dream Team de Johan Cruyff als anys 90, ajuntant-se en el temps amb la preparació i celebració del Centenari del Barça a l’any 1999.

I ara fa uns parell d’anys es va produir la segona “onada” de llibres en clau blaugrana gràcies als èxits esportius del Pep Team d’en Pep Guardiola i el seu/nostre espectacular 14 de 19, on fàcilment en aquestes èpoques s’han arribat a presentar una desena de llibres de mitjana cada d’any.

Llibre a llibre els prestatges de casa amb els anys s’han anat omplint, n’hi ha de tot tipus i tots llegits. N’hi ha de molt bons, de lectura fàcil, i fins i tot algun que em faig creus que s’hagi publicat sense una mínima correcció dels continguts, per la immensa quantitat d’errades escrites.

Gràcies als llibres i als seus autors coneixem com es va fundar el Barça, com ens han volgut perjudicat des del poder polític i esportiu, com ens han robat esportivament i social, com hem guanyat i crescut, i com són i el que senten el nostres jugadors.

Aquest tipus de literatura és molt important i atractiva per a gran part de la societat culé, a la qual va destinada, i entre els quals jo m’hi compto. Però, a banda que la gent els compri, el que també s’hauria d’insistir és que els llegeixi per a augmentar el coneixament dels episodis i de la història del nostre Club.

M’agradaria que l’esforç dels autors i dels editors no quedi només en la satisfacció de veure con es venen els seus llibres, sinó que es puguin sentir orgullossos de ser transmissors de la història del Barça als lectors i a futures generacions, perquè, com diuen, el paper ho aguanta tot
 
Salut i Visca el Barça

Quim Molins

dimarts, 16 d’octubre de 2012

A prop també del “…recuerde lo que le ocurrió al Presidente Suñol”?


Les premeditades declaracions del General Manuel Fernández-Monzón Altolaguirre a T5, si aquell que considerava a Intereconomia TV “un oasis antirojo de libertad” advertint/recordant al President Mas del que li va passar al President Companys a 24 hores del 72è aniversari del seu assassinat per les tropes franquistes, em va fer pensar en el President del Barça Josep Suñol i també en el seu tràgic final.
 
El que va passar dissabte a la nit portat al camp de l’esport, seria com si un d’aquests periodistes caverno-messetaris, en un afany de protagonisme i deixat portar per l’emoció del moment, en un dels seus discursos antibarcelonistes diaris, inventant-se declaracions o accions catalanistes del President del Barça, li recordes el que li va passar al President Josep Suñol.
 
No em digueu exagerat a mi, són ells els que des de fa anys utilitzen en tot tipus de premsa (escrita, radiofònica i televisiva), una dialètica verbal duríssima encaminada a menysprear constantment els èxits i l’essència del nostre Club amb total impunitat.
 
El fet de recordar en aquest escrit al President Suñol, afussellat a l’agost de 1936 per les tropes franquistes a les quals es va allistar de voluntari Santiago Bernabéu, segons les seves pròpies paraules “Para la reconquista de Cataluña para España”, es deu a haver llegit el llibre “Nacidos para incordiarse”, un altre exemple horroròs de manipulació per part del Sr.Relaño, un del màxims esponents d’aquest tipus de premsa hispano-manipuladora amb els seus Villaratos i photoshops.
 
Aquest personatge (el Sr.Relaño) no en té prou amb manipular la història recent, que fins i tot s’atreveix a mentir en dos llibres (366 historias del futbol mundial i el Nacidos para incordarse) sobre Josep Suñol, afirmant que ja no era President del Barça al moment de la seva mort, i donant a entendre que als barcelonistes ens interessa amagar aquest fet, per ser textual: “base sobre las que el Barcelona monta su leyenda de víctima del franquismo”
 
La realitat es que Suñol en un entrevista al MD el dia 10 de juliol, la qual Relaño reprodueix en part, diu que vol dimitir, però es clar aixó de dimitir no es fa davant d’un periodista, que fins i tot li diu que no li acceptaran, sino que havia d’esperar a comunicar-ho oficialment davant de la Junta Directiva, per a nomenar al successor, i aixó malauradament ja no es va poder fer, pel Cop d’Estat del General Franco el dia 18 de juliol.
 
Per tant el dia 6 d’agost de 1936 dia del seu afussellament, Josep Suñol i Garriga empressari i diputat ERC, era li agradi o no al Sr.Relaño el 29è President del FC Barcelona.
 
Per cert Relaño ho remata dient que el Cop d’Estat es va fer en nom de la República (ein?), com diria Schuster “no hase falta desir nada mas”
 
Salut i Visca el Barça
 
Quim Molins

Enlace castellano clicka aquí
 

dimarts, 9 d’octubre de 2012

Mediapro com el NODO del 28 de Desembre de 1975

La lamentable realització televisiva del Barça-Madrid del passat diumenge 7 d’octubre, amagant la reacció del públic del Camp Nou a l’arribar al minut 17 amb 14 segons, ens porta en el temps a com el NODO va emetre el resum del Barça-Madrid del dia dels Inocents del 1975, quan feia només 1 mes del mort del Dictador Franco, on no van sortir ni imatges de les Senyeres i ni cap comentari sobre elles.
.
He revisat el Capítol 19 de l’Aquest Any Cent!, magnífic programa realitzat per TV3 per Antoni Bassas, Xavier Bosch i Eduard Boet pel Centenari del Barça, el dedicat al Barça i la democràcia, buscant  on en Joan Granados directiu del Barça i amb els anys Director General de la CCRTV, explicava com van preparar aquella acció “subversiva i reivindicativa” segons les seves paraules, pel Barça-Madrid, on es volia que es tornessin a veure Senyeres al Camp Nou, cosa que no succeïa des dels temps de la 2a República.
.
La 1ª sorpresa, encara que relativa, ha estat recordar que en Jaume Rosell, pare del President Sandro Rosell, i un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, va ser un dels “instigadors” juntament amb el propi Joan Granadors d’aquella acció.
.
I la 2ª es que van contactar amb en Jacint Borràs i amb més de cent entitats socials per a la fabricació de més d’un miler de Senyeres. El número pot semblar petit, però és que es partia de cero.
.
El partit es va retransmetre per Televisión Española, i l’èxit de l’acció reivindicativa va ser espectacular perquè no era esperat i va agafar desprevinguts a tots, i es van poder veure les Senyeres, evidentment en blanc i negre repartides per tota la 1ª graderia i per l’antiga general de la 2ª gradería del Camp Nou, en diverses fases del partit, però sobretot en els gols de Neeskens i de’n Rexach.
.
Val a dir que les imatges televisives d’aquell partit no han tornat a veure la llum, i el que ha quedat per a la història, és el trist i manipulat resum del NODO passat per les tissores de la censura.

 
Quina gran innocentada.
.
Que Mediapro ara no ens parli ni del llibre d’estil ni de res, al minut 17 amb 14 segons la notícia impactant en aquell moment estava a la grada on desenes de milers de seguidors cridaven INDEPENDÈNCIA i aixecaven les seves Senyeres i Estelades, i no a la gespa.
.
I curiosament va anar d’un pèl que no acaba igual que l’any 1975, amb en Pedro emulant a Rexach que va marcar el gol de la victòria al darrer instant del partit amb una espectacular volea des de fora l’àrea.
.
Salut i Visca el Barça
.
Quim Molins
.
Foto: Seguí, www.fcbarcelona.cat
.
Enlace castellano clicka aqui

dilluns, 3 de setembre de 2012

CR7 amb depressió? Au va, no feu riure


Ho reconec, ahir potser animat per la lectura d’alguns twits (sobretot un de'n @ilpicarolojaume), i després de molts messos sense fer-ho vaig tornar a veure un trocet del PP (Punto Pelota), i evidentment “craso error” als 5 segons (exageració) em vaig tornar a emprenyar per veure la frivolitat amb que tractaven que el nen guapo, ric i famòs declarés als mitjans de comunicació a l’acabar el partit: “paren màquinas” que estava trist.
.
Semblava en Calimero (potser els joves no sabeu qui era) amb la closca d’ou al cap dient alló de “Los mayores no me entienden, soy un incomprendido”.
.
Doncs bé, a partir d’aquelles imatges veure com tota la troupe de periodistes palmeros del madridisme amb la cara compungida com si s’acabés de morir algú, tractaven la notícia em va produïr el mateix fàstic periodístic i que s’entengui la comparació, de com la nit abans T5 va tractar durant hores el cas dels pobres gemanets matats “pressumptament” pel seu pare.
.
No dic que un nen guapo, ric i famòs no pugui entrar en una depressió, però a totes llums no sembla que aquest sigui el cas.
.
Quina manera de frivolitzar amb una malaltia que pateixen milers i milers de persones, i que en la situació econòmica actual, molts més hi poden estar a les portes.
.
Però quines cares de preocupació que mostraven per pantalla, els Roncero, Pedrerol, Siro (per telèfon), etc que normalment es passen els programes menysprean al Barça i als nostres jugadors, només perquè el nen guapo, ric i famòs va dir que estava trist, lamentable.
.
I que s’entengui que la meva crítica no va en contra del nen guapo, ric i famòs, que té tot el seu dret a estar trist o preocupat o emprenyat o el sigui, sinó en contra (com és costum) del lamentable tractament periodístic que han fet de les seves declaracions.
.
Crec que Cristiano avui mateix hauria de sortir públicament a aclarar, pel bé de qui malauradament pateix aquesta greu malaltia, que lo seu és una altre cosa i no una depressió, tal com ja va fer un cop el gran Romàrio l’any 94, quan es va comentar que que no estava fi o que se li queixa el cabell perquè estava estressat, i va dir alló de:
.
“Como voy a estar estresado, con la pasta que gano”
.
Només hagués faltat que al PP (Punto Pelota), també culpessin d’aquesta situació al Barça i a Messi.
.
Salut i Visca el Barça
.
Quim Molins
.
Enlace castellano clicka aquí

dimarts, 19 de juny de 2012

Barcelona 92 i Saporta, el poder madridista


Franco va morir al Novembre de 1975, però molts franquistes/madridistes el van sobreviure més anys incrustats als diferents estaments esportius, com José Plaza al Colegio Nacional de Árbitros fins l’any 1990, i fins avui en dia com l’Alfredo Florez al Comité de Competició.
.
Començo aquest escrit així, per a explicar la següent història sobre el:poder madridista:
.
Molta gent desconeix que per a les Olimpiades de 1972, en la que va ser escollida la ciutat de Múnic, el poder franquista, l’Ajuntament de Madrid i el Comité Olímpic Español, es van aliar per a saltar-se la proposta inicial, ferma, coherent i ben preparada de la ciutat de Barcelona, i presentar Madrid com la ciutat candidata a la votació que es va realitzar a Roma a l’any 1966.
.
El COE per a poder designar a Madrid com a ciutat cantidata pels JJOO del 1972 en comptes de Barcelona, va convocar d’urgència una reunió sense indicar a l’Ordre del dia que es votaria entre les ciutats de Barcelona i Madrid, pel dia 24 de desembre de 1965, i a la qual els principals membres catalans del COE no hi podien assistir.
.
En Juan Antonio Samaranch un dels membres principals del COE i representant a Catalunya de la Delegación Nacional de Deportes i principal valedor de la candidatura de Barcelona, era a Austràlia amb l’equip de Copa Davis, i altres membres catalans del COE també eren de viatge o van ser advertits de que era una reunió sense importància.
.
Vist el resultat de la mateixa, el rebot català va ser important, fins i tot va haver dimissions, però es clar a l’any 1966 poca queixa pública es podia fer.
.
.
Doncs bé, Samaranch en va prendre bona nota, i poc temps després de ser escollit President del Comité Olímpic Internacional a l’any 1980, va voler recuperar la idea de que Barcelona pugués organitzar uns Jocs Olímpics.
.
La idea, segons explica en Julián García Candau al seu llibre “Madrid-Barça, Historia de un desamor” (1996), passava per a parlar, explicar i convencer a certs estaments i mitjans de Madrid, amb anterioritat a que l’Ajuntament de Barcelona fes oficial la voluntat de presentar la candidatura.
.
O sigui que Samaranch amb l’experiència viscuda al 1965 va traçar un pla, que consistia en tenir-ho tot lligat per a evitar una reacció negativa a Madrid, i va demanar ajuda per a portar-lo a bon port a una de les persones amb més influències i que millor havia vellugat els fils de l’esport a Espanya durant més de 30 anys per a beneficiar al Real Madrid a tots els nivells (nacionalització de jugadors de futbol i basket, retransmissions TV, etc.), al seu amic Raimundo Saporta.
.
Candau explica que en una reunió feta a la seu de la FIBA al Carrer Serrano de Madrid, se li va demanar a Saporta que intercedis sobretot davant de premsa de la capital per a que no reaccionessin de forma negativa al moment que es fes pública la voluntat de Barcelona de presentar la candidatura.
.
I Saporta va fer molt bé la feina que li havien encarregat, donat que tots els mitjans de comunicació, per la raó que fòs, van ser complaents amb la idea engegada per Barcelona i no van mostrar cap tipus de confrontació.
.
Ja és curiós que per a evitar problemes i realitzar un dels somnis més importants que ha viscut Barcelona, també s’hagués de passar per Madrid i per la gestió d’una de les persones que més van contribuir durant anys a que es beneficiès en tots els àmbits al Madrid (i per tant perjudiqués al Barcelona); i com a recordatori final dir que va ser qui va signar el contracte il.legal amb el Millonarios de Bogotà que validar la RFEF, i que va servir per a robarnos a Distéfano.
.
Salut  i Visca el Barça
Quim Molins
.
Enlace castellano clicka aquí

dimecres, 21 de març de 2012

1953 El Camp Nou de la Avenida del Generalísimo

Deixant a banda si és necessari o no la construcció d’un nou estadi, que jo crec que no, volem recordar que durant uns anys, a començaments dels anys 50 (de 1950 a 1953) ja es va plantejar la possibilitat d’aixecar el Camp Nou del Barça a l’entrada de la Diagonal (perdò Avendida del Generalísimo) a la zona de la Torre Melina, on en l’actualitat hi ha l’Hotel Juan Carlos I.
Al setembre de 1950, fins i tot abans de l’arribada de Ladislao Kubala al Barça, la directiva d’Agustí Montal va comprar uns 80.000 m2 a la zona de la Maternitat (50.000 dels quals eren edificables), en previsió per si s’havia de construir un nou estadi, donat que el camp de Les Corts es començava a quedar petit, i es veia la dificultat d’ampliar-lo de nou.
.
Però com sempre passa amb el Barça, de seguida van apareixer els "típics" entrebancs per part de les autoritats municipals i de la Dirección Nacional de Urbanismo, dirigits a canviar/permutar els terrenys comprats per uns altres a l’entrada de Barcelona.
.
Es va anar avançant amb les negociacions ja amb el president Enric Martí Carretó i fins i tot es va signar un contracte de permuta, i segons va descobrir en Carles Santacana a la Revista Barça, es va fer un projecte a càrrec curiosament del que seria el "tercer pare" del Camp Nou amb Mitjans i Soteras, en Lorenzo García-Barbón.
.
En García-Barbón va projectar al març de 1953 un estadi per a un mínim de 80.000 espectadors sentats i totalment cobert, del qual es van fer públiques un parell de fotos de la maqueta i un plànol genèric de l’emplaçament.

Però aquest projecte va quedar aparcat definitivament al Febrer de 1954 pel nou president del Barça en Francesc Miró-Sans pels retards que havien provocar les autoritats municipals i per les "dificultats" trobades per a poder adquirir les finques necessàries al voltant de la inicialment permutada, i va decidir que es tornava a la idea inicial de construir el camp nou als terrenys comprats pel president Montal a l’any 1950.

Les "dificultats" trobades es centraven en la negativa per part de la Universitat depenent del Ministerio de Educación, a vendre els terrenys al Barça i segons en Xavier G. Luque aquesta decissió partia del mateix ministre Joaquin Ruiz-Giménez, que que va arribar dir que els terrenys universitaris eren "seus" i que allà no hi entrava el Barça.

Vull recordar que pocs mesos abans de que el Barça finalment abandonés la idea de la Diagonal (perdò, Av del Generalísimo), ja va ocorrer la gravíssima injerència del poder franquista a l’agost de 1953, via la Delegación Nacional de Deportes, amb el robatori del jugador Distéfano al Barça per a portar-lo al Madrid.

I encara hi gent que s’atreveix a negar les "dificultats/presions" a les quals va estar sotmés el Barça en aquells anys.

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Fotos:

Barça, Revista Oficial FC Barcelona.

El Camp Nou. 50 anys de batec blaugrana

Enlace castellano clicka aquí