Un altre possible origen dels colors del FC Barcelona

Los Deportes 17 de Desembre de 1899

El 29 de novembre es van complir 113 anys des de que un grup de dotze joves, citats per Joan Gamper, es van reunir al Gimnàs Solé al carrer Montjuïc del Carme i constituir una societat esportiva per a jugar a futbol, el Football Club Barcelona.

 

Un misteri que sempre ha rodejat la fundació del Barça és el de l’origen dels colors blaugranes de la samarreta.

 

Al programa de TV3 Aquest Any Cent!, dedicat a Joan Gamper, es van estudiar a fons totes les opcions. Totes? Doncs no, es va entrevistar al Sr. José Luís de Urruela fill de Juan de Urruela 1er porter de la història del Barça i va dir que el Barça i el Real Club de Polo comparteixen els mateixos color:

Llegeix l'article sencer al 1er Diari Digital d'Opinió 50x7.com  CLICKANT AQUÍ

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

Cal la campanya publicitària dels cotxes?

Doncs d’entrada i per a que ningú en tingui cap dubte, la meva resposta rotunda és que no.

Evidentment és d’agrair que Audi sigui un dels patrocinadors “premium” del FC Barcelona, però si en èpoques de bonança econòmica ja puc trobar discutible la cessió/donació annual dels cotxes d’aquesta marca als jugadors, en l’actualitat i tal com està de malament la situació econòmica del país, crec que és un acte totalment evitable i que en la situació actual s’hauria d’haver suspès.

 

Ja sé que pot semblar que amb aquest escrit faig demagògia, però aquest acte segur que fa molt mal a la vista a centenars de milers de seguidors blaugranes, i a milions d’aficionats al futbol o no, que en l’actualitat ho poden estar passant malament.

 

M’atreviria a dir que fins i tot els que no ho estan passant malament, afortunats ells, tampoc ho troben correcte.

 

Continua la lectura al Diari Digital d'Opinió 50x7.com: CLICKANT AQUÍ 

 

Salut i Visca el Barça

 

Quim Molins

 

La literatura blaugrana

Una de les característiques de la immensa energia del Barça, a diferència d’altres clubs, és la quantitat de llibres que es publiquen al cap de l’any en clau blaugrana sobre la seva història, biografies, memòries i històries diverses, per part de periodistes, historiadors, expresidents, exdirectius, exjugadors, etc.

 

La meva experiència com a afeccionat i lector compulsiu de llibres sobre el Barça, em ve de recuperar un record del meu pare, gran barcelonista al qual no vaig arribar a conéixer, el llibre de les Bodes d’Or “Cincuenta años del C de F Barcelona 1899-1949”, i la seva lectura un cop i un altre em feia sentir a prop seu.

A partir d’aquell llibre que guardo com un petit tresor, la lectura sobre la història del Barça m’ha anat atrapant, i em va enganxar de ple en el primer “boom literari blaugrana” coincidint amb els bons resultats i els títols del Dream Team de Johan Cruyff als anys 90, ajuntant-se en el temps amb la preparació i celebració del Centenari del Barça a l’any 1999.

I ara fa uns parell d’anys es va produir la segona “onada” de llibres en clau blaugrana gràcies als èxits esportius del Pep Team d’en Pep Guardiola i el seu/nostre espectacular 14 de 19, on fàcilment en aquestes èpoques s’han arribat a presentar una desena de llibres de mitjana cada d’any.

Llibre a llibre els prestatges de casa amb els anys s’han anat omplint, n’hi ha de tot tipus i tots llegits. N’hi ha de molt bons, de lectura fàcil, i fins i tot algun que em faig creus que s’hagi publicat sense una mínima correcció dels continguts, per la immensa quantitat d’errades escrites.

Gràcies als llibres i als seus autors coneixem com es va fundar el Barça, com ens han volgut perjudicat des del poder polític i esportiu, com ens han robat esportivament i social, com hem guanyat i crescut, i com són i el que senten el nostres jugadors.

Aquest tipus de literatura és molt important i atractiva per a gran part de la societat culé, a la qual va destinada, i entre els quals jo m’hi compto. Però, a banda que la gent els compri, el que també s’hauria d’insistir és que els llegeixi per a augmentar el coneixament dels episodis i de la història del nostre Club.

M’agradaria que l’esforç dels autors i dels editors no quedi només en la satisfacció de veure con es venen els seus llibres, sinó que es puguin sentir orgullossos de ser transmissors de la història del Barça als lectors i a futures generacions, perquè, com diuen, el paper ho aguanta tot
 

Salut i Visca el Barça

Quim Molins

A prop també del “…recuerde lo que le ocurrió al Presidente Suñol”?

Les premeditades declaracions del General Manuel Fernández-Monzón Altolaguirre a T5, si aquell que considerava a Intereconomia TV “un oasis antirojo de libertad” advertint/recordant al President Mas del que li va passar al President Companys a 24 hores del 72è aniversari del seu assassinat per les tropes franquistes, em va fer pensar en el President del Barça Josep Suñol i també en el seu tràgic final.

 

El que va passar dissabte a la nit portat al camp de l’esport, seria com si un d’aquests periodistes caverno-messetaris, en un afany de protagonisme i deixat portar per l’emoció del moment, en un dels seus discursos antibarcelonistes diaris, inventant-se declaracions o accions catalanistes del President del Barça, li recordes el que li va passar al President Josep Suñol.

 

No em digueu exagerat a mi, són ells els que des de fa anys utilitzen en tot tipus de premsa (escrita, radiofònica i televisiva), una dialètica verbal duríssima encaminada a menysprear constantment els èxits i l’essència del nostre Club amb total impunitat.

 

El fet de recordar en aquest escrit al President Suñol, afussellat a l’agost de 1936 per les tropes franquistes a les quals es va allistar de voluntari Santiago Bernabéu, segons les seves pròpies paraules “Para la reconquista de Cataluña para España”, es deu a haver llegit el llibre “Nacidos para incordiarse”, un altre exemple horroròs de manipulació per part del Sr.Relaño, un del màxims esponents d’aquest tipus de premsa hispano-manipuladora amb els seus Villaratos i photoshops.

 

Aquest personatge (el Sr.Relaño) no en té prou amb manipular la història recent, que fins i tot s’atreveix a mentir en dos llibres (366 historias del futbol mundial i el Nacidos para incordarse) sobre Josep Suñol, afirmant que ja no era President del Barça al moment de la seva mort, i donant a entendre que als barcelonistes ens interessa amagar aquest fet, per ser textual: “base sobre las que el Barcelona monta su leyenda de víctima del franquismo”

 

La realitat es que Suñol en un entrevista al MD el dia 10 de juliol, la qual Relaño reprodueix en part, diu que vol dimitir, però es clar aixó de dimitir no es fa davant d’un periodista, que fins i tot li diu que no li acceptaran, sino que havia d’esperar a comunicar-ho oficialment davant de la Junta Directiva, per a nomenar al successor, i aixó malauradament ja no es va poder fer, pel Cop d’Estat del General Franco el dia 18 de juliol.

 

Per tant el dia 6 d’agost de 1936 dia del seu afussellament, Josep Suñol i Garriga empressari i diputat ERC, era li agradi o no al Sr.Relaño el 29è President del FC Barcelona.

 

Per cert Relaño ho remata dient que el Cop d’Estat es va fer en nom de la República (ein?), com diria Schuster “no hase falta desir nada mas”

 

Salut i Visca el Barça

 

Quim Molins

Enlace castellano clicka aquí

 

Mediapro com el NODO del 28 de Desembre de 1975

La lamentable realització televisiva del Barça-Madrid del passat diumenge 7 d’octubre, amagant la reacció del públic del Camp Nou a l’arribar al minut 17 amb 14 segons, ens porta en el temps a com el NODO va emetre el resum del Barça-Madrid del dia dels Inocents del 1975, quan feia només 1 mes del mort del Dictador Franco, on no van sortir ni imatges de les Senyeres i ni cap comentari sobre elles.

.

He revisat el Capítol 19 de l’Aquest Any Cent!, magnífic programa realitzat per TV3 per Antoni Bassas, Xavier Bosch i Eduard Boet pel Centenari del Barça, el dedicat al Barça i la democràcia, buscant  on en Joan Granados directiu del Barça i amb els anys Director General de la CCRTV, explicava com van preparar aquella acció “subversiva i reivindicativa” segons les seves paraules, pel Barça-Madrid, on es volia que es tornessin a veure Senyeres al Camp Nou, cosa que no succeïa des dels temps de la 2a República.

.

La 1ª sorpresa, encara que relativa, ha estat recordar que en Jaume Rosell, pare del President Sandro Rosell, i un dels fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, va ser un dels “instigadors” juntament amb el propi Joan Granadors d’aquella acció.

.

I la 2ª es que van contactar amb en Jacint Borràs i amb més de cent entitats socials per a la fabricació de més d’un miler de Senyeres. El número pot semblar petit, però és que es partia de cero.

.

El partit es va retransmetre per Televisión Española, i l’èxit de l’acció reivindicativa va ser espectacular perquè no era esperat i va agafar desprevinguts a tots, i es van poder veure les Senyeres, evidentment en blanc i negre repartides per tota la 1ª graderia i per l’antiga general de la 2ª gradería del Camp Nou, en diverses fases del partit, però sobretot en els gols de Neeskens i de’n Rexach.

.

Val a dir que les imatges televisives d’aquell partit no han tornat a veure la llum, i el que ha quedat per a la història, és el trist i manipulat resum del NODO passat per les tissores de la censura.

 

Quina gran innocentada.
.

Que Mediapro ara no ens parli ni del llibre d’estil ni de res, al minut 17 amb 14 segons la notícia impactant en aquell moment estava a la grada on desenes de milers de seguidors cridaven INDEPENDÈNCIA i aixecaven les seves Senyeres i Estelades, i no a la gespa.

.

I curiosament va anar d’un pèl que no acaba igual que l’any 1975, amb en Pedro emulant a Rexach que va marcar el gol de la victòria al darrer instant del partit amb una espectacular volea des de fora l’àrea.

.

Salut i Visca el Barça

.

Quim Molins
.
Foto: Seguí, www.fcbarcelona.cat
.
Enlace castellano clicka aqui