dilluns, 26 d’abril de 2010

Només ens queda un pas

Per arribar a la Final de la Copa d’Europa d’aquest any al Bernabéu, només ens queda un pas.
.
Un pas difícil i complicat, però en cap cas ni impossible, ni èpic, perquè per a donar la volta a l’eliminatòria contra l’Inter de Milà, només ens cal un bon partit de futbol, i aixó tots sabem i som conscients (i els de l’Inter també ho saben) que ho podem fer.
.
Està molt bé recordar i apel.lar a les nits màgiques del Camp Nou, on tots hem vibrat amb les grans remontades a l’Ipswich Town de la Copa de la UEFA 1977-1978, a l’Anderlecht de la Recopa 1978-1979 o al Goteborg a la semifinal de la Copa d’Europa de l’any 1986, on a mes de jugar bé s’havien de superar en els tres casos uns resultats pitjors, com eren uns 3 a 0 en contra.
.
O de més recents de l’època del Dream Team, o l’eliminatòria de la Copa del Rei amb l’Atlético de Madrid, on a la mitja part perdiem 0 a 3, i el partit va acabar 5 a 4 amb Robson i Mourinho a la banqueta.
.
Hem de ser conscients que ens enfrontarem a un Inter molt fort, entrenat per un Mourinho que tot el que té de de xulesc i provocador, ho té també de campió, i que intentarà com ja ens va fer amb el Chelsea, travar al màxim el partit i sortir al contratac.
.
Però que penseu, que els italians estan tranquils? Tant Figo com Mourinho ja saben com les gasta el Camp Nou a favor i en contra, perquè ho han viscut i patit, i per molt que ho dissimulin, o treguin la seva faceta mes provocativa per a desviar la pressió, ja deuen haver avisat que apretarem, i molt.
.
Confiem amb el nostre Barça, perquè sabem que aquest grup no ens fallarà i que lluitarà fins al darrer suspir per a poder superar l’eliminatòria, i que ens tindrà a tots els socis i seguidors, ja no al darrera, sino al davant i tal com ells faran, nosaltres també ens hi deixarem la pell, la veu i el que faci falta.
.
El premi és massa important com per a fallar ara, jugar una altra final de la Copa d’Europa.
.
Per a nosaltres que la final sigui a Madrid és important, però en cap cas és determinant, perquè el premi és igual d’important jugant-la a Madrid com a Londres, Paris o Roma. El important és jugar la final i guanyar-la, el lloc és secundari, però es clar que no negarem un morbo especial pel lloc escollit aquest any.
.
Figo i Mourinho han de tornar a veure, notar i sentir, que amb el Barça no s’hi juga, que no se’ns pot trair, menysprear o provocar, i quedar esportivament impunes.
.
Visca el Barça
.
Joaquim Molins

divendres, 16 d’abril de 2010

Perquè ningú enten als pericos?

Dissabte vàrem donar un cop de puny a la taula de la lliga, amb una nova victòria al Bernabéu, la cuarta en set anys (i serien 5 en 10 anys si Losantos Omar a la temp.2000-2001, no hagués anul·lat injustament aquell gol de Rivaldo al temps de descompte).
.
I també vàrem sumar els 3 punts de dimecres passat, en un partit plàcid que serà recordat indiscutiblement pel gol des del mig del camp d’en Pedro.
.
Però ara toca jugar amb l’Espanyol, que ens esperen com cada any, amb ganes tal com confesen, per a poder fastidar-nos.
.
El que queda ben clar sempre, és que ells (jugadors, directius, seguidors… de l’Espanyol) poden dir i declarar el que vulguin sobre el Barça, institucions (Ajuntament de BCN i Generalitat), mitjans de comunicació, ofenent a la que poden o intentar menysprear-nos o menystenir-nos, i ens ho hem d’empassar i callar.
.
Es clar, després es queixen que no tenen suficient suport, que no es senten estimats, que no els fan prou cas, etc, amb unes cantarelles ja "cansines".
.
La gent d’Un Crit Valent, i la majoria de barcelonistes esperem guanyar un cop més al espanyolistes, ara ja la seva nova seu a Cornellà-El Prat a la bonica comarca del Baix Llobregat, tal com ja haviem fet Barcelona als camps de Sarrià i al Lluís Companys de Montjuic.
.
Amb els números freds de les estadístiques dels darrers 20 anys a la mà (9 victòries i 7 empats) i amb el futbol que estem desenvolupant, sóm clarament favorits, però com sempre hem de superar el plus de ràbia (o mala llet) que hi gastaran.
.
Entenem que l’Espanyol i part de la seva gent, mai ha sabut conviure amb amb la resta del territori, i que sempre ha buscat escuses exteriors per a justificar els seus fracassos esportius i socials durant molts anys.
.
A gran part del poble català els costa entendre la filosofia d’aquest club que:
.
- Com a club català de futbol es diu Espanyol;
- Ells poden criticar, i que no suporten una crítica;
- Els va costar anys i anys catalanitzar el nom i el seu himne;
- Tenen un president que fa anys i anys que anuncia que plega i que no ho fa mai;
- Es nega a vendre entrades a seguidors i afeccionats correctes del Barça, per no saber controlar l’accés dels Boixos;
- Partit rere partit permet i recolça que s’escolti el Put…Barça i Put.. Tv3, o pitjors; i després volen i demanen comprensió;
- Es neguin a portar una petita senyera, es col.loquin la bandera d’Anglaterra;
- Que desconeixent l’origen (com altres clubs) dels seus colors blanc i blau, es creuen la invenció de mitjans dels anys setanta fent creure que són en honor de l’Almirall Roger de Llúria;
- Que per guanyar uns anys d’història menteixen sobre la seva creació/fundació que va ser a l’any 1909, i no a l’any 1900 com diuen;
- Etc.
.
Visca el Barça
.
Joaquim Molins
.
Imatge: diverses pàgines d'internet, autor desconegut

divendres, 9 d’abril de 2010

Institucionalment preocupats i esportivament optimistes

Esportivament:
.
A les vigílies del determinant Madrid-Barça d’aquest cap de setmana, ens embarga un sentiment d’un optimisme moderat, donat que confiem en el nostre grup, que fins ara no ens ha fallat.
.
Som conscients que juguem al Bernabéu i que d’entrada i perquè anem empatats a quasi bé a tot, i a uns certs dubtes sobre l’arbitratge de Mejuto, podriem considerar als blancs algo més favorits que a nosaltres.
.
Però no és menys cert, i volem recordar a tots que ens els darrers anys hem tret resultats favorables en bastants enfrontaments; Tres victòries en 6 anys. I que el joc que hem desevolupat darredament amb un Messi estelar, ens convida a un optimisme prudent.
.
Institucionalment:
.
Finalment ja s’ha produït l’acte en que el Sr.Laporta ha premiat al seu assessor, amic i client (l’ordre es pot canviar, si es desitja) amb la distinció de la Presidència d’Honor del nostre club al Sr. Johan Cruyff.
.
Un Crit Valent enten que realment el Sr.Cruyff pels seus mèrit com a jugador, entrenador i/o el que sigui, si que podria d’optar a dit o designació directe per part de la junta directiva, com diu l’article 16 dels estatuts a un reconeixament d’honor, com altres jugadors, entrenadors o presidents de la història del nostre Barça.
.
Però no trobem addient ni el moment en que s’ha produït el nomenament, al final del mandat del Sr.Laporta; ni el rang assignat per la manca real de consens en la figura de Cruyff.
.
Entenem que la Junta pot designar a dit a qui consideri oportú per a distingir-lo com a Membre d’Honor del FCBarcelona, però que no li pot otorgar cap càrrec sense el vist-i-plau del socis.
.
Visca el Barça
.
Joaquim Molins
.
PD. Potser no estaria de més, que repassin les dates històriques del nostre Club, i més si en volem fer ús d'elles en un discurs d'un acte en que es va voler donar quasi bé una relevància de Cap d'Estat.
.
Ho diem perquè trobem intolerable que el presentador de l'acte, errés en la data de la Final de la Champions de Paris de 2006, quan va dir que va ser el 16 de maig i realment era el 17, glossant l'origen dels noms de les diverses sales de les instal.lacions.