dimarts, 8 de juliol de 2014

"Yo vine para jugar en el Barcelona" DiStéfano Maig 1953. La política i el Cas DiStéfano


Vida Deportiva Agost 1953
Això és el que textualment va declarar Alfredo DiStéfano al diari Marca al maig de 1953, només aterrar a l'aeroport de Madrid.

El Barça interpretant correctament l'anomenat Pacte de Lima, va actuar correcte i legalment arribant a un acord amb River Plate, club que poseïa els drets federatius del jugador argentí, que jugaba "fugat" a la DIMAYOR, la lliga Colombia que no estaba reconeguda per la FIFA. I va comunicar l'acord a l'AFA.

Amb la part més important ja tancada, només s'havia d'arribar a un acord amb Millonarios, per a que DiStéfano pugues jugar ja al setembre de 1953, i no haver d'esperar al 1954. La negociació es va complicar al rebutjar el Barça el primer preu marcat per Millonarios, i esperant la rebaixa dels 30.000 dolars americans demanats, donat que el Barça només estaba disposat a pagar 10.000$ o que el jugador estés uns mesos sense jugar.

Amb DiStéfano a Barcelona i el Barça negociant a Colòmbia, van començar les pressions polítiques en contra dels negocis del President del Barça Enric Martí Carreto, per a que no arribés a cap acord amb Millonarios. Fins i tot, i està acredidat en el informe de Ramón Trias Fragas, que Martí Carreto va haver de rebutjar la darrera oferta de Millonarios de que el Barça jugués 2 partits amistosos i prou.

Primer es va amenaçar al Barça en un moment d'escasetat de divises, d'on havien sortit els dólars per l'acord amb River. Només cal recordar que el Director del IEME (Instituto Español de Moneda Extranjera) Manuel Vila era directiu del RM des de 1946, el Director Adjunt del mateix IEME Alfredo Bermúdez, va entrar a la directiva al cap d'un mes.

I quan al setembre de 1953, se'l va obligar a aceptar l'accord presentat per la RFEF, les presions ja era d'impedir la importació de cotó per a les empreses tèxtils del President i de directius.

Va signar i al tornar a Barcelona va dimitir ell i tota la Junta directiva.

A l'abril del 2013, vaig penjar aquest article:
 
La RFEF del Cas Di Stéfano

Sempre he pensat que tots aquells que li retreuren al Barça alló de: “No hay que mezclar política y deporte”, van ser els primers a barrejar-ho i d’una forma descaradara cap el cantó madridista.

El passat 25 de febrer del 2013, el periodista Xavier G.Luque va publicar a La Vanguardia, (CLICKA Pag 1 i CLICKA Pag 2) després d’una investigació amb Jordi Finestres i Sid Lowe, la trobada d’uns documents que proben com la política via la Delegación Nacional de Deportes, va entrar en de ple en el Cas Di Stéfano, fent actuar al Ministerio del Movimiento per a posar els primers entrebancs, i dificultar així el seu fitxage pel Barça.

Sense aquesta intervenció política no s’enten la ressolució final, fent que el jugador argentí acabés al R.Madrid, donat que una carta de data 17 d’agost de 1953 de Sancho Dávila President de la RFEF al Teniente General Moscardó, explicava que el contracte signat entre Millonarios de Bogotà i el Madrid era “papel mojado”.

Però com la RFEF penjava de la DND del Teniente General Moscardó, i aquesta del Ministerio de la secretaria general del Movimiento, en mans de la Falange Española, la Federació va canviar d’opinió.

També van actuar altres madridistes de diverses institucions com el Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME), on el seu Director General Manuel Vila ja era directiu del Madrid des de 1946, i el club al Consell de Ministres de Franco hi tenia dos persones clau amb una relació directa i personal:

- El Ministro del Ejército el General Agustín Muñoz Grandes, amic personal de Bernabéu i exministro del Movimiento;

- i el Ministro de Hacienda en Francisco Gómez de Llanos, directiu de la 1ª junta directiva del R.Madrid de Bernabéu;

La junta directiva de la RFEF estava composada per 14 membres i d’aquests n’hi havia un mínim de 7 amb un “currículum” sospitós.

-          President Sancho Dávila, falangista
-          Vicepresident 2on: Agustín Aznar Genner, Falangista, Voluntari de la División Azul i Procurador a Cortes
-          Tresorer: Manuel Motero Valle, Falangista i Procurador a Cortes;
-          Vocal: Mariano Gómez Zamaolla: General del Exèrcit d’Infateria;
-          Vocal: José Antonio Pascual López-Quesada, madridista declarat:

I la gran traca final els:

-          Vocal: Miguel Moscardó Guzman, militar i FILL del Teniente General Moscardó
-          Secretari: Fernado Esquivias Franco, militar i GENDRE del Teniente General Moscardó;

Algú creu que amb aquests personatges, que endefinitiva van canviar el rum de la història del futbol a Espanya, el Barça tenia alguna possibilitat?

Salut i Visca el Barça

Quim Molins @qmolins

@uncritvalent_of

 
Versión en castellano CLICKA AQUÍ




5 comentaris:

Anònim ha dit...

Sou deixalla... Mai deixareu de ser un club mediocre, perdedor, manipulador i victimista. A veure si s'hau de retractar com el Xavi Bosch i tants altres donant informacions falses.


L'any 2.015 jugareu la lliga francessa? Començareu en regional no?

jajajaja


Anònim ha dit...

Hola

Anònim ha dit...

hola

silan ha dit...

Donaré la meua opinió del cas Di Stéfano.
En primer lloc em crida l'atenció que el Barça fera el mateix que amb el cas Kubala, vestir el jugador amb la samarreta blaugrana quan encara no estava tancat el fitxatge, és una actitud que no s'enten sinò és per les males arts que posaven en pràctica els directius del Barça.
Potser responia a una tàctica de fets consumats per fer pressió per assolir l'objectiu desitjat.
El jugador no estava cedit, estava “fugat” i per tant van haver de fer una legislació adhoc per esta circumstància tan excepcional: el pacte de Lima. El pacte de Lima, deia que els drets de transferència corresponien a River però no deia que un equip no podia adreçar-se a Millonarios per arribar a un acord amb ell. El Barça va adquirir els drets amb River. Però no va arribar a un acord amb Millonarios. El Real Madrid sí. L'acord amb Millonarios era papel mojado perquè, Millonarios, si volia, podia trencar l'acord amb el Real i negociar i vendre “la seua part” o els seus drets al Barça. En canvi, River no podia fer el mateix amb el Barça, no podia trencar el seu acord i negociar amb el Real. L'acord Millonarios-Real era papel mojado però no ilegal perquè el pacte de Lima no contemplava esta ilegalitat.

Carlos García ha dit...

Inicialmente lamento que mi comentario sea en castellano, soy cubano y no conozco el catalán, además respeto lo suficiente cada una de las lenguas como para emplear un traductor que se dejará errores por doquier.

He apollado al barça desde que tengo 10 años y tuve conocimiento del futbol español, por su esmero y sobre todo por ser el único equipo en la historia capaz de enfrentar a un madrid respaldado por políticos fraudes y una constitución más parcial que justa. Puedo no ser el mejor ejemplo debido a mi "poco conocimiento" de la historia catalana, pero no solo está el fichaje de DiStéfano, más recientes existieron otros siempre cuestionables como figo, ronaldo, rivaldo y el más polémico a mi opinión de los útimos años, Neymar.
Jamás, y reitero, jamás el madrid perdonará al FCB por fichar a neymar y por ello es que se publica todo tipo de comentarios en contra de esto, tanta falsedad solo tiene a lugar en una mente merengue.
Gracias por el blog, realmente encontrarlo ha sido significativo para mi.
Atentamente CJ García