"Yo vine para jugar en el Barcelona" DiStéfano Maig 1953. La política i el Cas DiStéfano



Vida Deportiva Agost 1953

Això és el que textualment va declarar Alfredo DiStéfano al diari Marca al maig de 1953, només aterrar a l'aeroport de Madrid.

El Barça interpretant correctament l'anomenat Pacte de Lima, va actuar correcte i legalment arribant a un acord amb River Plate, club que poseïa els drets federatius del jugador argentí, que jugaba "fugat" a la DIMAYOR, la lliga Colombia que no estaba reconeguda per la FIFA. I va comunicar l'acord a l'AFA.

Amb la part més important ja tancada, només s'havia d'arribar a un acord amb Millonarios, per a que DiStéfano pugues jugar ja al setembre de 1953, i no haver d'esperar al 1954. La negociació es va complicar al rebutjar el Barça el primer preu marcat per Millonarios, i esperant la rebaixa dels 30.000 dolars americans demanats, donat que el Barça només estaba disposat a pagar 10.000$ o que el jugador estés uns mesos sense jugar.

Amb DiStéfano a Barcelona i el Barça negociant a Colòmbia, van començar les pressions polítiques en contra dels negocis del President del Barça Enric Martí Carreto, per a que no arribés a cap acord amb Millonarios. Fins i tot, i està acredidat en el informe de Ramón Trias Fragas, que Martí Carreto va haver de rebutjar la darrera oferta de Millonarios de que el Barça jugués 2 partits amistosos i prou.

Primer es va amenaçar al Barça en un moment d'escasetat de divises, d'on havien sortit els dólars per l'acord amb River. Només cal recordar que el Director del IEME (Instituto Español de Moneda Extranjera) Manuel Vila era directiu del RM des de 1946, el Director Adjunt del mateix IEME Alfredo Bermúdez, va entrar a la directiva al cap d'un mes.

I quan al setembre de 1953, se'l va obligar a aceptar l'accord presentat per la RFEF, les presions ja era d'impedir la importació de cotó per a les empreses tèxtils del President i de directius.

Va signar i al tornar a Barcelona va dimitir ell i tota la Junta directiva.

A l'abril del 2013, vaig penjar aquest article:

 

La RFEF del Cas Di Stéfano

Sempre he pensat que tots aquells que li retreuren al Barça alló de: “No hay que mezclar política y deporte”, van ser els primers a barrejar-ho i d’una forma descaradara cap el cantó madridista.

El passat 25 de febrer del 2013, el periodista Xavier G.Luque va publicar a La Vanguardia, (CLICKA Pag 1 i CLICKA Pag 2) després d’una investigació amb Jordi Finestres i Sid Lowe, la trobada d’uns documents que proben com la política via la Delegación Nacional de Deportes, va entrar en de ple en el Cas Di Stéfano, fent actuar al Ministerio del Movimiento per a posar els primers entrebancs, i dificultar així el seu fitxage pel Barça.

Sense aquesta intervenció política no s’enten la ressolució final, fent que el jugador argentí acabés al R.Madrid, donat que una carta de data 17 d’agost de 1953 de Sancho Dávila President de la RFEF al Teniente General Moscardó, explicava que el contracte signat entre Millonarios de Bogotà i el Madrid era “papel mojado”.

Però com la RFEF penjava de la DND del Teniente General Moscardó, i aquesta del Ministerio de la secretaria general del Movimiento, en mans de la Falange Española, la Federació va canviar d’opinió.

També van actuar altres madridistes de diverses institucions com el Instituto Español de Moneda Extranjera (IEME), on el seu Director General Manuel Vila ja era directiu del Madrid des de 1946, i el club al Consell de Ministres de Franco hi tenia dos persones clau amb una relació directa i personal:

- El Ministro del Ejército el General Agustín Muñoz Grandes, amic personal de Bernabéu i exministro del Movimiento;

- i el Ministro de Hacienda en Francisco Gómez de Llanos, directiu de la 1ª junta directiva del R.Madrid de Bernabéu;

La junta directiva de la RFEF estava composada per 14 membres i d’aquests n’hi havia un mínim de 7 amb un “currículum” sospitós.

-          President Sancho Dávila, falangista

-          Vicepresident 2on: Agustín Aznar Genner, Falangista, Voluntari de la División Azul i Procurador a Cortes

-          Tresorer: Manuel Motero Valle, Falangista i Procurador a Cortes;

-          Vocal: Mariano Gómez Zamaolla: General del Exèrcit d’Infateria;

-          Vocal: José Antonio Pascual López-Quesada, madridista declarat:

I la gran traca final els:

-          Vocal: Miguel Moscardó Guzman, militar i FILL del Teniente General Moscardó

-          Secretari: Fernado Esquivias Franco, militar i GENDRE del Teniente General Moscardó;

Algú creu que amb aquests personatges, que endefinitiva van canviar el rum de la història del futbol a Espanya, el Barça tenia alguna possibilitat?

Salut i Visca el Barça

Quim Molins @qmolins

@uncritvalent_of

 
Versión en castellano CLICKA AQUÍ